16 diciembre 2013

L'excés de sudoració o hipersudoració, és una afecció que provoca nombrosos trastorns a les persones que la pateixen . I és que l'excés de transpiració causa múltiples situacions incòmodes , el que pot desembocar en l'aparició de complexos en els pacients que pateixen una sudoració exagerada . El nostre cirurgià plàstic, el doctor Daniel García Paricio, aplica una tècnica que dóna uns resultats molt positius per controlar aquesta anomalia . La toxina botulínica és l'alternativa idònia a la cirurgia per solucionar aquest problema .

Per regla general, la hipersudoració sol aparèixer en els palmells de les mans i dels peus , així com en les aixelles . Tanmateix , pot sorgir en altres parts del cos , com al cap i la cara . L'eficàcia del Botox ® és que aconsegueix interrompre la hiperactivitat de les glàndules sudorípares , de manera que la transpiració es produeix a uns nivells normals . Com es realitza aquest procediment ? El cirurgià ha de realitzar una sèrie d'infiltracions a la zona afectada . Per a això , utilitza una agulla extremadament fina .

La toxina botulínica actua com bloquejant dels senyals químics que envien els nervis encarregats de controlar la sudoració . Aquest procediment es pot dur a terme amb una dosi mínima d'anestèsia local , excepte si s'aplica en les mans o els peus , ja que es tracta de zones més sensibles . En aquests casos , l'anestèsia és troncular . Un dels principals punts positius d'aquest tractament és que els pacients solen respondre satisfactòriament a ell sense presentar complicacions .

Amb aquest senzill mètode , s'aconsegueix millorar de forma notable la qualitat de vida de les persones que pateixen hipersudoració . Les millores que produeix l'aplicació de la toxina botulínica per controlar l'excés de transpiració són temporals . Els efectes del tractament que apliquem a la nostra clínica poden durar entre quatre mesos i un any , en funció de la zona i les característiques de cada cas .

Per exemple , en hipersudoració axil·lar la durada mitjana és de set mesos . Malgrat la novetat de la tècnica , el doctor García Paricio ha realitzat amb èxit nombrosos tractaments d'aquest tipus en la seva carrera com a cirurgià plàstic. El procediment és ràpid i no necessita hospitalització i els pacients perceben els resultats des del primer moment .

Pots demanar-nos més informació aquí

09 diciembre 2013

La Dislèxia és una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat. Es caracteritza perquè les adquisicions de la persona en l’àmbit de la lectoescriptura es troben molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i la seva edat cronològica. És un problema de tipus cognitiu, que afecta aquelles habilitats lingüístiques associades amb l’escriptura, particularment el pas de la codificació visual a la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta amb una dificultat d’automatització especialment en la lectura, l’ortografia i, en ocasions, també en el càlcul aritmètic.

Exigir, doncs, a una persona que pateix Dislèxia el mateix nivell de coneixements ortogràfics o la mateixa velocitat lectora que la resta dels alumnes, és abocar al fracàs a una persona que, amb una intel·ligència i capacitat intel·lectual dintre de la mitjana (i, en alguns casos, per damunt), té un problema específic d’aprenentatge.

Senzillament, els dislèctics tenen una manera diferent d’aprendre. La majoria de les persones dislèctiques estan prou capacitades per accedir a qualsevol nivell d’ensenyament, però massa sovint el sistema educatiu barra el pas als dislèctics abocant-los al fracàs escolar o bé oferint-los sortides per a les quals no estan gens motivats i que són l’origen de profundes frustracions personals.

Per aquest motiu, és important una detecció primerenca de la dislèxia, realitzar un estudi neuropsicològic i un tractament en base al diagnòstic portat a terme per un professional especialitzat (psicòleg i/o logopeda).

Per a més informació del nostre servei de Salut Mental i Logopèdia, pot fer clic aquí!

18 noviembre 2013

Encara que sovint s'associa la cirurgia estètica amb operacions per realçar la bellesa d'una persona, hi ha una àrea molt important dins d'aquest camp : la Cirurgia Reconstructiva . El doctor Daniel García Paricio ha realitzat nombroses intervencions reconstructives durant la seva carrera professional . En aquest post anem a parlar sobre la reconstrucció de les extremitats , ja que les operacions d'aquest tipus tenen unes particularitats mèdiques molt concretes .

L'extremitat superior proporciona a les persones la capacitat d'interactuar amb l'entorn . Des del punt de vista anatòmic , presenta un elevat nombre de músculs i els seus respectius tendons . A la mà , la xarxa que conformen aquestes estructures suposa la màxima complexitat funcional que es pot trobar en el sistema múscul - esquelètic . Per la seva banda, l'extremitat inferior està formada per uns grups musculars estriades molt potents , que poden suportar pesades càrregues i executar nombrosos moviments de llarg recorregut i poca precisió . Tant l'extremitat superior com la inferior són àrees difícils de protegir , pel que pateixen lesions amb freqüència.

Els accidents de trànsit , la pràctica d'esports d'aventura i altres activitats similars augmenten el risc que les extremitats resultin danyades . Com es tracta de traumatismes d'alta energia, a més de fractures òssies es destrueixen teixits tous ( pell i músculs ) , pel que és necessària la intervenció de cirurgians plàstics per tractar les fractures obertes de les extremitats , les osteomielitis o les cicatrius inestables . D'altra banda, l'augment de l'esperança de vida implica l'aparició d'un major nombre d'úlceres tròfiques secundàries, malalties degeneratives i tumors de parts toves .

Totes aquestes patologies requereixen la intervenció del cirurgià plàstic per aconseguir la curació . En l'actualitat , la microcirurgia permet reconstruir les extremitats mitjançant la transferència de teixit d'una part del cos a una altra. Amb aquesta tècnica , l'especialista pot unir gots amb un diàmetre menor a un mil · límetre . D'aquesta manera, si el pacient necessita , per exemple , teixit muscular per cobrir part de la cama com a conseqüència d'una fractura oberta de tíbia , el cirurgià podrà utilitzar un múscul prescindible de la seva funció , com el dorsal ample .

Aquest teixit es traslladarà de l'esquena a la zona afectada, on s'uniran les artèries , les venes i els nervis del penjoll muscular als de la cama . A més d'emprar penjolls musculars , l'equip professional també fa ús de penjalls fasciocutanis i microquirúrgics per reconstruir una extremitat .

Com a expert cirurgià plàstic, el doctor Daniel García Paricio estudia cada cas minuciosament per aplicar el procediment més recomanable i que millors resultats pugui proporcionar per garantir una bona qualitat de vida al pacient .

Per a més informació fes clic aquí 


11 noviembre 2013

L'Articulació temporomandibular (ATM) és complexa i la gran desconeguda del cos humà, causant de molt dolor i limitacions. Relacionada anatòmicament amb el crani i la columna cervical, la seva disfunció pot ser molt incapacitant: dolor orofacial i cranial, dificultat per mastegar i empassar, marejos, sorolls a les orelles ...
En nombroses ocasions, els pacients pateixen dolors que poden confondre amb neuràlgies o migranyes, fins i tot perdre peces dentals sense necessitat, ja que aquests dolors poden encobrir una Disfunció d'ATM.

D'aquesta articulació i de la seva bona biomecànica se'n carreguen l'odontòleg, el fisioterapeuta i també l'osteòpata. 

Sovint amb un tractament osteopàtic aconseguim corretgir la disfunció articular i per tant els símptomes que la provoca.

La gent i en especial el jovent, que és el més afectat per les ortodòncies, les modificacions bucals i d'oclusió; recomanem d'una valoració global de l'osteòpata combinat amb un treball conjunt amb la resta d'especialistes implicats en l'ATM com son l'odontòleg i el fisioterapeuta;  per corretgir i/o prevenir possibles transtorns.

Salut a tots!

Per Joan Armengol
Osteòpata i Posturòleg del Centre Mèdic Creu Groga

05 noviembre 2013

Què és la deglució atípica?

La deglució atípica és el fet de deglutir d’una manera incorrecte fent mal ús dels òrgans deglutoris.

La deglució infantil es realitza entre 600 i 1000 vegades al dia i, el fet de que les estructures facin una mala posició, mal moviment o mala pressió poden acabar deformant l’anatomia de la boca.

Com podem detectar si el nostre fill té deglució atípica?

• La llengua reposa entre les dents, s’interposa.
• Té tendència a estar a totes hores amb la boca oberta.
• Fa la pipa.
• Té algun dels maxil·lars avançat o retret.
• A l’hora de menjar deixa moltes molles o rastres al voltant seu.
• Fa molt soroll a l’empassar.
• Realitza moviments excessius al deglutir: moure el cap, xuclar les galtes, xuclar els llavis, fer ganyotes. 
• A l’hora de mastegar fa carotes i no mossega correctament.

Tractament

Un cop està diagnosticada la deglució atípica, el tractament es portarà conjuntament entre el dentista i el logopeda.

El dentista corregirà les estructures de l’anatomia de la boca i, el logopeda corregirà els mals hàbits i donarà un correcte patró deglutori.

L’actuació conjunta de dentista i logopeda és molt important perquè si es corregeixen les estructures però no l’hàbit, en el futur pot tornar a aparèixer, tornant a desformar l’anatomia de la boca.

Cristina Benlloch Serrano
Logopeda Col·legiada 08-2068

21 octubre 2013

La vesícula biliar és un reservori que es troba per sota del fetge i que emmagatzema i concentra la bilis produïda al fetge. La bilis ens ajuda a digerir els greixos.

A vegades es formen càlculs (pedres) dins de la vesícula que poden obstruir el conducte excretor de la vesícula i inflamar-ne les parets. Això pot causar dolor (a la part superior dreta de l'abdomen), digestions pesades, malestar o nàusees.

Si la pedra obstrueix del tot el conducte biliar, pot produir-se icterícia (coloració groguenca de la pell i mucoses), i a vegades pancreatitis (inflamació del pàncreas). Aquestes són complicacions que requereixen ingrés hospitalari urgent.

Per evitar aquestes complicacions es realitza la colecistectomia (extreure la bufeta).
Extirpar la vesícula biliar no té conseqüències en l'aparell digestiu.

Aquesta intervenció es fa sota anestèsia general, mitjançant dues tècniques:

1) Colecistectomia per laparoscòpia
Extreure la vesícula a través d'uns orificis qu es fan a l'abdomen mitjançant els quals, s'introdueixen els aparells que permeten visualitzar i treballar dins de l'abdomen. Per veure dins de l'abdomen cal insuflar aire dins de l'abdomen de manera que la panxa queda inflada i el cirurgià pot treballar-hi dins. Aquest aire es retira en acabar la intervenció.
Pot passar però que per dificultat de visió o d'accés calgui fer la colecistectomia per laparotomia

2) Colecistectomia per laparotomia
Consisteix en l'extracció de la vesícula a través d'una incisió a l'abdomen

Postoperatori

- El dolor és menor en la colecistectomia laparoscòpica, si bé es controla en els dos casos amb analgèsia convencional.
- Podrà llevar-se i caminar a les poques hores del postoperatori.
- Podrà dutxar-se sempre i quan la ferida no quedi humida.
- En la majoria dels casos podrà seguir una dieta normal amb alguna restricció.
- La reincorporació a la feina dependrà de la seva ocupació habitual.

Dra. Mireia Recaj
Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu

09 octubre 2013


Un dels principals problemes circulatoris que té més repercussió des del punt de vista estètic és la insuficiència venosa . A què es deu la seva aparició ? Quan les venes de les cames no poden tornar al cor tota la sang que els arriba a la velocitat adequada , es produeix un estancament . A més de cames adolorides, formigueig i inflor , aquesta patologia provoca varius , úlceres varicoses i aranyes vasculars .

En cas de no tractar a temps i amb les tècniques correctes , la insuficiència venosa pot causar greus alteracions . Les varius de major grandària es denominen úlceres , mentre que les més reduïdes són èczemes. La pigmentació flebostática , que no és altra cosa que una entollada d'hemoglobina , és una altra de les complicacions que es deriven d'aquesta malaltia del sistema circulatori . Igual que la trombosi venosa i la flebitis. Aquestes dilatacions dels capil·lars i varícules adquireixen gran visibilitat a causa de la transparència de la pell .

La presència d'aquestes venes voluminoses , que solen concentrar-se en les cames , la cara i les mans , té un efecte molt antiestètic . Molts pacients se senten acomplexats i les varius i altres patologies circulatòries arriben a condicionar la seva rutina diària . Així , les persones que pateixen aquestes afeccions intentar amagar-les, el que deriva en l'ús de maquillatges correctors , utilització de roba per cobrir-les, limitació de les activitats a l'aire lliure , etcètera .

El nostre servei de cirurgia estètica, plàstica i reparadora utilitza diferents procediments en funció del tipus de varius que presenti el pacient . En el cas de les venes grans , el doctor García Paricio i el seu equip fan servir la tècnica de Müller . Consisteix a realitzar micro incisions a través de les quals s'introdueixen una mena de ganxets . Després, el cirurgià extreu els segments de la variu i procedeix a tancar la incisió sense punts . Aquesta tècnica és de naturalesa ambulatòria i amb prou feines requereix cures post operatoris .

L'escleroteràpia és un procediment que elimina els vasos afectats mitjançant una infiltració d'una suau solució química . Amb aquesta maniobra , s'aconsegueix que la circulació es redirigeixi cap a un got sa. També s'eliminen les varius amb el làser . La calor contreu i segella les venes afectades , pel que es tracta d'una tècnica molt útil per a les varius de petit calibre . Com a experts en cirurgia estètica, estudiem cada cas de manera particular per triar quina tècnica és l'adequada per a cada pacient .

Dr. Daniel Garcia Paricio
Cirurgià Plàstic del Centre Mèdic Creu Groga

02 octubre 2013

"No es pot córrer 75 quilòmetres sense patir mal, però cal aprendre a transcendir el dolor, a acceptar i a actuar amb ell. Cal caminar quan la cosa no vagi bé i ser pacient, perquè he après que sempre acaba per passar " ( Serge Girard, atleta d' ultra distància )

Les proves de resistència ( triatló, marató, ... ) cada vegada més gaudeixen de major popularitat. I en elles trobem, atletes professionals, però també persones molt compromeses amb la seva activitat esportiva que troben molt gratificant l'experiència de córrer. En tots dos, se sol afrontar la cursa amb una motivació molt alta, però també trobem, alguns casos, amb un excés de tensió, dubtes i preocupació relacionats amb la transcendència subjectiva de la prova i la possibilitat de no assolir els objectius desitjats .

En els esports de resistència, donada la seva duresa, hi ha una sèrie d'aspectes psicològics que juguen un paper important en el rendiment, podent optimitzar o perjudicar. Aquests poden tenir lloc prèviament a la competició, com ara l'ansietat pre competitiva, l'estat anímic o la manca de motivació o poden aparèixer en el transcurs d'ella, com l'anticipació del resultat, la falta de concentració, etc .

El sofriment apareix quan l'esportista percep la sensació d'amenaça de no poder complir els seus objectius proposats, juntament amb la impotència de no tenir els recursos necessaris per fer-li front. Aquest fenomen sol anar acompanyat d'emocions negatives tals com el desànim, l'ansietat i la por .

Quan esdevé l'amenaça és necessari avaluar la situació. Determinar què es pot fer per superar aquesta situació. Si la valoració que fa l'esportista és que no es pot fer res, això porta amb si la impotència. És a dir que, perquè tingui lloc el sofriment competitiu, han de donar-se la percepció d'amenaça i la impotència.

Els esportistes de resistència han de fer front a dolors musculars i sensació d'ofec per l'alt consum d'oxigen per l'esforç durant la competició. L'habilitat per tolerar el dolor és important per aconseguir l'èxit .

Durant el curs de la competició poden aparèixer percepcions, sensacions o pensaments desagradables que poden comprometre el rendiment i augmentar el patiment. La manca de confiança d'aconseguir els objectius marcats, la posició enfront d'altres companys, la manca de suport social, la valoració infravalorada sobre el propi rendiment, poden fer-ho .

Si l'objectiu no es veu compromès, no es convertirà en una amenaça i no donarà lloc al sofriment. Si es veu compromès, apareixerà el patiment que comportarà una amenaça per a l'esportista, una major sensibilitat al dolor i, finalment, una disminució del rendiment, podent arribar a l'abandó.

Aquells esportistes que tenen un major nivell d'autoconfiança i de motivació, que se sentin més capaços d'assolir els seus objectius, que posseeixen un estat d'ànim estable, que se senten menys preocupats abans d'iniciar la competició, etc. Tenen més probabilitat de prevenir el procés de sofriment competitiu en ajudar a assolir els objectius que s'havien plantejat.

Meritxell Bellatriu
Psicòloga Esportiva Centre Mèdic Creu Groga
Col. Núm. 13811

25 septiembre 2013

Els conflictes són part de la nostra vida i de les organitzacions i, per tant, inevitables. 

Els conflictes són funcionals o constructius quan  fan aparents problemes que no havíem vist, ajuden a prendre decisions amb més cura, augmenten l’ informació necessària per prendre decisions i donen espai a la creativitat i innovació. Són disfuncionals o destructius quan consumeixen molta energia, perjudiquen la cohesió de grups, promouen hostilitats interpersonals i creen un ambient negatiu.

Existeixen varis tipus de conflicte:
• Interpersonal: conflicte entre persones degut als seus objectius i valors.
• Intragrup: conflicte dins un grup o equip.
• Intergrup: conflicte entre dos o més grups o equips.
• Interorganitzacional: conflicte entre organitzacions.

Com podem resoldre els conflictes?
•En primer lloc: ESCOLTAR:
- Escoltar centrant-me en l’altre persona.
- Escoltar sense centrar-me en el meu propi punt de vista.
- Escolar és el pas previ a poder compartir i intercanviar  idees i sentiments.

• En segon lloc: DONAR EL PRIMER PAS utilitzant un estil adequat de resolució de conflictes.

Què hem d’evitar  per no prendre una decisió equivocada?
• La rapidesa o aplaçament.
• La inèrcia: deixar-se portar, la rutina...
• La translació: deixar-se influir pels demés.
• La falta d’informació.
• L’oposició només per portar la contraria.
• El reduccionisme: prestar atenció només a una part del problema.
• La fantasia exagerada: no ser realista.

Quines habilitats socials hem de tenir per a resoldre el conflicte? 
• Cooperar.
• Crear opinions.
• Evitar resultats.
• Ser clar i concís.
• Ser pacient.
• Utilitzar l’assertivitat per parlar de les teves necessitats.
• Ser dur amb el problema i suau amb la resposta.
• Incloure altres punts de vista: ampliar la visió.
• Ser flexible.

Estratègies que ens poden ajudar a afrontar situacions de conflicte i/o estressants:
• Nivell fisiològic: alimentació sana i equilibrada, descans adequat, tècniques de respiració...
• Nivell cognitiu: autoestima, pensaments positius, control de pensament, creences adequades, canvi d’idees irracionals...
• Nivell emocional: auto coneixement, autorregualció emocional, amplitud d’experiències afectives...
• Nivell conductual: tenir cura d’un mateix, activitats de lleure i oci, portar a terme els desigs i necessitats...

En resum, els conflictes són part inherent de la vida, poden ser font de creativitat i innovació si els sabem manejar bé i per a fer-ho és important saber escoltar i utilitzar un estil apropiat per a resoldre’ls. 

Meritxell Bellatriu
Psicòloga del Centre Mèdic Creu Groga

18 septiembre 2013

L'osteoporosi és una malaltia dels ossos que condueix a un major risc de fractura. En l'osteoporosi la densitat mineral de l’os (DMO) està reduïda, la arquitectura de l'os es trenca, i s'alteren la quantitat i varietat de proteïnes en l'os.

L’osteopènia és un disminució de la densitat òssia que no arriba al grau d’osteoporosi.

L'osteoporosi és més comuna en dones després de la menopausa , per la devallada d’estrogens que es produeix però pot desenvolupar-se en els homes, i pot ocórrer en qualsevol edat. També es pot produir com a consequència d’alteracions hormonals, en el transcurs d’algunes malalties cròniques i per prendre alguns medicaments com els corticoides.

Per fer el diagnòstic de l’osteoporosi s’ha de mesurar la densitat òssia i això es fa mitjançant la densitometria. Amb aquesta prova  es determina la densitat òssia a nivell de la columna lumbar i a nivell del fèmur a prop del maluc.

És important fer un diagnòstic d’aquestes alteracions ja que es poden prevenir fractures com els aixafaments vertebrals i les fractures de fèmur instaurant mesures adients tant de tipus no farmacològic com farmacològiques.

Entre les mesures  no farmacològiques han demostrat la seva eficàcia:

  Portar un estil de vida saludable: 
     - Aport adequat de calci a la dieta ( 1200 mg/dia)
     - Exercici físic i manteniment del pes corporal
     - Aport de vitamina D i prendre el sol

Les mesures farmacològiques les indicarà el metge i es basaran en medicaments que contribueixen al manteniment i al augment de la massa òssia.

Donada la importància d’aquests transtorns és important fer un diagnòstic precoç i posar les mesures oportunes per evitar les  seves complicacions .

Per a més informació, pregunta al teu metge.

Dr. Joaquim Monfort
Medicina General Centre Mèdic Creu Groga

16 septiembre 2013

L’alta incidència de càncer de mama ha fet dissenyar unes estratègies de diagnòstic precoç per millorar el tractament amb menys agressió sobre la dona afectada i aconseguir índex de supervivència lliures de malaltia més alts. 

La prevenció de la malaltia pot fer-se de diverses maneres . Parlem de prevenció primària quan evitem que la malaltia es produeixi. Així podem fer educació per la salut, per exemple evitar el tabac i amb això es prevé el càncer de pulmó i altres malalties relacionades amb el seu consum com l’emfisema i la Malaltia Pulmonar obstructiva crònica; podem fer accions directes com la vacunació infantil que evita la aparició de certes malalties ( xarampió, diftèria, tos ferina, poliomielitis....) o be fer tractaments de quimioprofilaxi per que no aparegui la malaltia per exemple donar una cobertura antibiòtica per evitar una infecció quirúrgica. 

En Patologia Mamaria, la prevenció primària representa un camp amb poc recorregut. Per evitar que aparegui un càncer de mama caldria no tenir teixit mamari i en dones que tenen un alt risc genètic amb presència de mutacions als gens BCRA I i II es pot indicar la mastectomia subcutània bilateral amb reconstrucció immediata. També en dones de risc elevat no hereditari, pot estar indicada la quimioprofilaxi amb antiestrògens però encara falta una validació més contundent per poder aconsellar-ho. 

La prevenció secundària o diagnosi precoç, és l’eina més important que tenim pel tractament del càncer de mama. 

La detecció precoç es pot fer de dues maneres; la auto exploració de la mama, on cada dona, de manera individual, explora els seus pits un cop al mes segons una tècnica determinada i la mamografia de cribratge, que permet detectar lesions no palpables i molt incipients. 

La mamografia de cribratge està indicada en dones a partir de 50 anys d’edat i fins als 70 anys. En aquest segment d’edat és on es produeixen el major nombre de casos de càncer de mama i on la eficiència de l’exploració és màxima. 

Les mamografies en dones menors de 40 anys no acostumen a ser prou útils a menys que hi hagi una patologia que es vulgui estudiar, donat que la densitat del teixit mamari farà que sigui difícil observar alteracions de la normalitat. 

En el segment d’edat entre 40 i 50 anys hi ha la controvèrsia de si és beneficiós fer mamografies de cribratge. 

Un cribratge poblacional representa un benefici si el nombre de casos detectats i que permetin ser tractats és suficient per fer rendibles els costos que genera. Els estudis epidemiològics fets arreu del mon, indiquen que no tenen consistència les accions generalitzades de cribratge a aquestes edats. 

Per tan s’aconsella fer mamografies a les dones menors de 50 anys que tinguin factors de risc suficients com antecedents familiars de dues o més parentes amb càncer de mama o d’ovari, que hagin tingut la menarquia ( primera regla) molt aviat, que no tinguin fills o que el primer fill hagi estat concebut més tard dels 30 anys, que no hagin lactat o que hagin estat sotmeses a tractaments hormonals de llarga durada. Aquestes mamografies seran realitzades segon el criteri del metge que atengui a les senyores y preferentment després d’una exploració física adequada. 

Dr. P. Puig i Gris 
Diplomat en Sinologia 
Especialista en Cirurgia General del Centre Mèdic Creu Groga

01 agosto 2013

La consciència fonològica està definida com: " La Capacitat d'identificar els diferents sons de les paraules".

És l’habilitat que li possibilita als nens reconèixer, identificar, delimitar, manipular deliberadament i obrar amb els sons (fonemes) que componen les paraules.

Aquesta identificació s'estimula a través de passos destinats a orientar els infants dins dels sons de la parla a través de:

• El reconeixement de fonemes (unitats fonològiques mínimes)
• El reconeixement de síl·labes (especialment en posició inicial i final)
• El reconeixement de paraules
• El reconeixement de lletres (grafemes)
• El reconeixement del seu nom
• L’associació de fonemes i grafemes

El desenvolupament de la consciència fonològica en nens petits no només afavoreix la comprensió de les relacions entre fonemes i grafemes, sinó que els possibilita descobrir amb més facilitat com els sons actuen o es "comporten" dins de les paraules.

És important considerar el desenvolupament d'aquesta capacitat cognitiva com un pas previ imprescindible abans de començar l'ensenyament formal del codi alfabètic, és a dir, la lectoescriptura.

La consciencia fonològica es pot treballar a partir d’exercicis tals com:

• Jocs d’escoltar sons: reconeixement de sons d’animals, memori auditiu, escoltar seqüències de sons, xiuxiuejar,etc.
• Fer rimes
• Buscar paraules que comencin o acabin igual
• Treure o afegir síl·labes a les paraules.
• Lletrejar
• Diferenciar paraules molt semblats
• Comptar síl·labes

Cristina Benlloch
Logopeda i Neurologopeda
Col. Num. 2068

17 julio 2013



Què és la Disfàgia?
La seva definició podria ser: (procedent del grec, dys (dificultat) i phagia (menjar), literalment significa dificultat per menjar) és el terme tècnic per descriure la dificultat per a la deglució (problemes per empassar).

Quines són les causes de l'aparició de la Disfàgia?
La Disfàgia pot aparèixer a causa de reflux gastroesofàgic (RGE), càncer, malaltia tiroïdal, ictus, traumatismes i diverses malalties neurodegeneratives com l'Alzheimer, Síndrome de Guillain Barré o l'Esclerosi Lateral Amiotròfica.

Quins símptomes pot tenir?
Les disfàgies poden ser de dos tipus, orofaríngies o esofàgiques, depenent de la localització anatòmica es poden tenir uns o altres símptomes com:
- Expulsió dels aliments a la boca o rebuig amb la llengua
- Augment del temps que dura la deglució amb masticació prolongada
- Baveig 
- Inadequat tancament labial
- Presència de residus d'aliment a la boca o llengua.
- Sensació d'embús a la gola i necessitat d'empassar repetides vegades
- Estossec continu o freqüent
- Ennuegament amb determinades consistències
- Deglució fraccionada, necessitat de fragmentar el bolus i d'empassar en diversos intents
- Veu "humida"
- Bronquitis o pneumònies de repetició

Per què és la gran oblidada?
La Disfàgia és una malaltia desconeguda que afecta un gran nombre de persones de les quals el percentatge que es tracta aquesta malaltia és molt baix.
És una malaltia perillosa perquè si el menjar arriba al pulmó, poden aparèixer bronquitis o pneumònies que poden agreujar-se si no es realitza tractament.

Qui tracta la disfàgia?
Els logopedes són els especialistes encarregats de tractar la disfàgia encara que són els metges els que donen les pautes i modifiquen la dieta de les persones amb disfàgia segons les seves necessitats.
Els logopedes poden realitzar dos tipus de tractaments, un de forma indirecta, sense aliment, entrenant els òrgans de la deglució i una altra, de manera directa, amb espessidor i / o aliment realitzant tècniques posturals i maniobres deglutòries.

Cristina Benlloch
Logopeda i Neurologopeda de Creu Groga
Col Num. 2068

11 julio 2013

Cada vegada que sentis que la tristesa et persegueix, deixa-la entrar en la teva vida, que amb ella aprendràs a ser més fort!


La tristesa és una emoció que totes les persones, en algun moment de la nostra vida, podem experimentar. Però, en algunes ocasions, ens trobem que aquest estat d'ànim baix persisteix i se sosté en el temps. En aquest cas la situació s'agreuja i és important identificar el que ens està succeint.

El ritme de vida que portem actualment, el voler atendre totes les demandes internes i externes, la dificultat per posar-se i posar límits, el poc temps per a l'oci, entre d'altres, fan que el nostre estat d'ànim es ressenti i manifesti símptomes que requereixen de la nostra atenció i el plantejament consegüent de certs canvis en la nostra vida.

En primer lloc, caldria ser conscient que alguna cosa en nosaltres no va bé. Per això, és vital, identificar quins símptomes presentem i la seva intensitat. Per valorar la intensitat podríem prendre de referència com afecta aquesta a la nostra vida quotidiana, és a dir, com ens condiciona el nostre dia a dia.

Per identificar, ràpidament, si presentem un estat d'ànim baix, valorarem la presència de tots, o gairebé tots, els següents símptomes:

1) Anhedonisme. Incapacitat per gaudir d'allò que abans sí gaudíem. Per exemple: una persona que abans gaudia sortint en bici els diumenges, deixa d'anar perquè ja no li reporta les mateixes sensacions.

2) Alts i baixos en l'estat d'ànim. Presència de canvis en l'estat d'ànim, irritabilitat, tristesa, ganes de plorar, ...

3) Alteració del son. Aquest ja no és reparador. No descansar bé, aixecar-se cansat. Dificultat per conciliar el son, despertar diverses vegades durant la nit,...

4) Alteració de l'alimentació. Pèrdua de la gana o menjar amb ansietat (amb desmesura).

5) Retraïment social. Manca de ganes de relacionar-se amb la gent. Excusar-se de les reunions i / a activitats socials quan abans li agradaven.

Si presentes aquests, o la majoria, dels símptomes i aquests perduren en el temps, significa que el teu estat d'ànim és baix i, per tant, has de prendre mesures per reequilibrar.

En aquest punt, és important identificar si aquest estat és produït per causes internes (de tipus orgànic: tiroides, ...) o externes (pèrdua de la feina, problemes econòmics, mort d'un ésser estimat, etc...). Per això, el més recomanable és que consultis amb un professional especialitzat (psiquiatre i / o psicòleg) que t'orienti  en com poder millorar el teu estat d'ànim.

Conclusió
La societat actual, amb els ritmes de vida, les exigències, presenta una vulnerabilitat significativa a patir malestar psicològic, com l'estat d'ànim baix.

És indicatiu d'ell, si notes que: estàs més retret socialment, s'ha alterat el teu somni i / o alimentació, pateixes d'alts i baixos en el teu estat anímic i / o no gaudeixes del que abans t'agradava.

Si és el teu cas, posa't mans a l'obra i no deixis passar el temps. Hi ha professionals que poden ajudar-te a resoldre aquesta situació.

Meritxell Bellatriu
Psicòloga del Centre Mèdic Creu Groga
Col Núm. 13811

01 julio 2013

L'hàbit de succió és un reflex natural de l'ésser humà usat per a la supervivència en els primers anys de vida, que es realitza des de la gestació. Per tant és normal i sa que durant els primer anys de vida el pacient realitzi aquest reflex. No obstant això és un hàbit que ha d'anar desapareixent amb el temps fent que els ossos i músculs de la cara i la boca s'adaptin a les noves etapes de la vida i a les noves necessitats pròpies del desenvolupament del nen formant part de la seva maduresa com a ésser humà.

L'alimentació per mitjà de la succió és necessària i dins d'aquestes la millor és la del pit matern; pels nutrients que aquesta aporta i pel contacte que el nounat té amb la mare. En els casos en què aquesta no es pugui realitzar,  la lactància materna es farà mitjançant fórmules amb ajuda d'un biberó sent aquesta també correcta i sana. En tots dos casos s'ha de tenir en compte que durant la presa nocturna i quan no hi ha una higiene correcta, la fermentació de les begudes pot ocasionar càries precoç o denominada càries per biberó, afectant des de primerenca edat les dents de llet.

A partir dels 6 mesos el nounat començarà de manera intercalada a provar noves maneres de nodrir-se començarà a adaptar-se a un altre tipus d'aliments, però és només a partir dels 18 mesos d'edat que el nounat entra en una fase de maduresa per començar a deixar l'hàbit de succió i deixar que els músculs facials es desenvolupin i fer el canvi cap a una nova forma d'alimentar-se. A partir d'aleshores, l'hàbit hauria d'anar desapareixent i deixar de realitzar-ho per complet als 2 anys d'edat per permetre el correcte desenvolupament del paladar, les dents i la boca en general.

La succió de xumet o dit aporta al nounat una sensació de benestar pel que és també correcta i en ocasions necessària però és la que més hem de tenir controlada ja que sol ser la que s'arrela amb major força i durant major temps pel que es tornen perjudicials per a la salut dental del nen. Sent en tots els casos el xumet el més fàcil d'eliminar i no el dit. 

Les conseqüències d'un hàbit de succió arrelat són; càries, oclusió dolenta (no tancar la boca correctament), respiració oral i fins i tot donar origen a altres hàbits com posar la llengua entre mitjà de les dents, succió de llavi inferior,menjar-se les ungles.

És de gran importància i ajuda visitar a l'odontopediatra cada sis mesos per a control general de la salut dels petits i guiar de forma correcta el camí per a una salut dental adequada.

Per a reservar hora o per a més informació, faci clic aquí!

26 junio 2013



PROGRAMA:

1.- Presentació del Servei de Salut Mental Infanto – Juvenil 
- Ponents: Dra. E. Corrales (Directora Mèdica Creu Groga)
- Dra. M. A. López (Coordinadora del Servei de Salut Mental Creu Groga i Centre Mèdic Maragda)
- Sra. Xufre (Psicòloga Infanto Juvenil i Neuropsicòloga)
- Sr. Costa (Psicòleg Infanto Juvenil i especialista en TDAH)
- Sra. Benlloch (Logopeda i Neurolopeda)
- Sra. Martínez (Psicopedagoga)

2.- Presentació del producte Equasym dels Laboratoris SHIRE
Ponent: Dr.A. Muñoz (departament mèdic)

3.- Pica - Pica

LLISTAT D'ASSISTENTS:
Centre Mèdic Maragda: equip professionals infanto – Juvenil
- Dra. López (Directora del Centre)
- Miriam Turon (Responsable comercial)
- Dra. Blanca (Psiquiatre infanto -juvenil)
- Maribel Xufré (psicòloga infanto – juvenil i neuropsicòloga)
- Xavier Costa (psicòleg infanto – juvenil i especialista en TDAH)
- Alicia Nuñez (psicòloga infanto – juvenil)
- Cristina Benlloch (logopeda i neurologopeda)
- Encarna Martínez (psicopedagoga)

Creu Groga: equip professionals infanto - juvenil
- Dra. Corrales (Directora clínica)
- Dr. Belenguer (Coordinador clínic)
- Núria Corrales (psicòloga)
- Dr. Montfort (metge de capçalera i mestre)
- Dra. Fernandez (pediatre)
- Dr. Mengibar (pediatre)
- Dra. Burgos ( pediatre i cardiòloga)
- Eva Planas (infermera)

Dia: dimecres 26 de juny
Hora: 21h
Lloc: a la sala de reunions de la Creu Groga

19 junio 2013

La periodontitis és la malaltia de les genives crònica coneguda popularment com “piorrea”

La primera senyal d'alarma per sospitar que la patim és el sagnat de genives quan ens raspatllem les dents o espontàniament. 

Els factors de risc a l'hora de desenvolupar la periodontitis són: predisposicó genètica (familiars que l'han tingut), tabac, placa i càlcul, dieta, estrès i una mala higiene oral. Si s'és fumador hi haurà menys sagnat o no n'hi haurà, perquè el tabac emmascara la malaltia ja que hi ha menys vasos sanguinis en la geniva dels fumadors.

La periodontitis pot causar a nivell bucal:
- Pèrdua de dents i os, repercutint en l'estètica facial i en la correcta masticació dels aliments.
- Mal alè
- Retracció de genives
- Mobilitat de les dents
- Dolor.

El tractament per estabilitzar aquesta malaltia és l'eliminació del càlcul mitjançant raspatges de les dents i molars de tota la boca, i sobretot una bona col·laboració del pacient a casa i fent els manteniments a la consulta dental.


Es recomana almenys una higiene professional l'any per combatre la gingivitis donat què moltes vegades no és suficient amb la higiene diària a casa. És important que visitis al teu dentista i et facis la higiene anual.

Per a més informació o reservar hora amb el dentista, pots fer clic aquí


Dra. Judit Pujol
Odontòloga del Centre Mèdic Creu Groga

12 junio 2013

Què és la intel•ligència emocional?
És la capacitat de controlar i regular les emocions d’un mateix per resoldre els problemes de forma pacífica, obtenint un benestar per un mateix i per els altres. Existeixen una sèrie de característiques bàsiques que defineixen a una persona emocionalment intel·ligent tals com posseir un grau d’autoestima elevat, ser positiu, saber donar i rebre i tenir empatia envers els demés.

Reconèixer els propis sentiments és crucial alhora de potenciar la intel·ligència emocional d’un mateix. Una alta capacitat per expressar els sentiments positius i negatius, de controlar els sentiments, les il·lusions i motivacions i la recerca de l’equilibri entre l’exigència i la tolerància són elements claus per ser una persona emocionalment intel·ligent.

Tothom té dificultat per superar les frustracions, les derrotes i tenir valors alternatius i estratègies per assolir l’èxit són capacitats pròpies d’una persona intel·ligentment emocional.

Tenir autocontrol emocional, és a dir, la consciencia d’un mateix i l’autoregulació així com l’automotivació ajuden a establir relacions interpersonals i desenvolupar habilitats socials que enforteixen dia a dia a l’individu per afrontar tot tipus de situació.

Les estratègies per estimular la intel·ligència emocionals en els nens són:

Donar nom als sentiments: ser capaços d’anomenar les emocions ajuda a reconei-xe-les. Saber que és el que sentim ens capacita per entendre millors que ens passa. 

Relacionar els gestos amb els sentiments: és important que els nens aprenguin a identificar les emocions de les altres persones i així desenvolupar l’empatia.

- Orientació: si un nen reconeix les seves emocions sap com afrontar-les.

Ensenyament amb exemples: és la millor manera per a que un nen entengui com expressar-se adequadament sense causar danys.


Servei de Salut Mental i Logopèdia
Per a més informació pot fer clic aquí!

11 junio 2013

Què és l’Al·lèrgia?
L'al·lèrgia és una alteració dels mecanismes de defensa immunitaris de l'organisme. L'al·lèrgic té una predisposició a reaccionar de manera diferent als no al·lèrgics davant diverses substàncies amb les quals estem habitualment en contacte.

Aquestes substàncies anomenades al·lèrgens o antígens, són summament variades: aliments, medicaments, alguns cosmètics, substàncies que penetren a l'organisme pel nas i els bronquis (pols, pol·lens, fongs de la humitat) etc ..

En l'organisme, a més dels anticossos que el defensen de les infeccions, hi ha altres tipus, com els anticossos IgE, que habitualment estan augmentats en els al·lèrgics i que són els responsables dels símptomes al·lèrgics.

Com es manifesten les malalties al·lèrgiques?
El lloc de l'organisme en què es produeix la reacció al·lèrgica es denomina òrgan de xoc. Segons quin sigui l'òrgan de xoc es produiran les diferents malalties al·lèrgiques. Els problemes més freqüents que veiem a les consultes d'al·lèrgia són:

Malalties al·lèrgiques de les vies aèries:
- Rinitis al·lèrgica
- Asma al·lèrgica

Altres malalties al·lèrgiques:
- Èczema de contacte
- Al·lèrgia per picada d'himenòpters
- Al·lèrgia per aliments
- Al·lèrgia per medicaments

Com es diagnostica una al·lèrgia?
En essència les proves d'al·lèrgia són un intent de reproduir el que se suposa ocorre en el nostre organisme, quan aquest pateix un episodi d'al·lèrgia. Per això s'han desenvolupat diferents tipus de proves que ajuden a diagnosticar la malaltia.

Les proves cutànies consisteixen en introduir a la pell un petita quantitat del lergen (pòl·lens, àcars, floridures, etc.) Mitjançant diverses tècniques, sent el prick test la més utilitzada, i esperar per comprovar si existeix o no reacció (inflor, enrogiment ... ..). Les proves epicutànies o del pegat són una tècnica ideal per identificar els agents responsables de l'èczema de contacte, i consisteixen en aplicar petites quantitats del producte sospito mitjançant un suport que s'adhereix a l'esquena del pacient. I els resultats es llegeixen als dos, tres i fins i tot als quatre dies de la seva col·locació.

Existeixen així mateix, mètodes de laboratori més sofisticats (diagnòstic in vitro) que permeten estudiar en sang el comportament exagerat del sistema immunitari.

Com es tracten les al·lèrgies?
El tractament de l'al·lèrgia és múltiple i inclou diferents possibilitats:
- Evitar l'al·lergen
- Tractar els símptomes
- Utilitzar immunoteràpia

I els símptomes com es tracten?
Existeixen gran quantitat de fàrmacs que aconsegueixen alleugerir els símptomes produïts per l'al·lèrgia. Aquest tractament és el més comú i rep el nom de tractament simptomàtic. Aquí trobem els medicaments antihistamínics, els corticoides, els descongestionants, etc.

Aquest tipus de tractament és capaç d'alleujar ràpidament els símptomes de la malaltia al·lèrgica produint una millora important en els símptomes, però no faran que desaparegui la causa de la malaltia, pel que serà necessari prendre'ls de forma constant, i especialment en la època de pol·linització.

Llavors, ¿com es pot actuar sobre la causa de la malaltia?
Per actuar sobre la causa de la malaltia, i no només sobre els seus símptomes, existeix el que s'anomena la immunoteràpia (vacunes al·lèrgiques).

La immunoteràpia consisteix a administrar petites i repetides dosis de l'al·lergen responsable, per aconseguir que el cos arribi a tolerar-ho. Aquest tractament a diferència dels medicaments simptomàtics, no només produeix la disminució dels símptomes, sinó que a més aconsegueix alterar el curs natural de la malaltia i mantenir la prevenció dels símptomes al llarg del temps. Això vol dir, que fins i tot després de finalitzat el tractament el cos seguirà tolerant al·lergen.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) així ho considera i reconeix la immunoteràpia com l'única manera d'abordar la causa de l'al·lèrgia i alterar el curs natural de la malaltia.

La immunoteràpia fins i tot s'ha mostrat efectiva en la prevenció del desenvolupament de noves al·lèrgies o asma.

Inicialment la immunoteràpia, estava només disponible en forma d'injeccions (immunoteràpia subcutània), però en l'actualitat s'ha desenvolupat la immunoteràpia sublingual que consisteix en l'administració del lergen mitjançant gotes sota la llengua.

Dr.Ll.M.Tubella Martí
Al·lergòleg Centre Mèdic Calella

03 junio 2013

Majoritàriament, trobarem a moltes persones al gimnàs, a casa, a l’aire lliure practicant tota mena d’esports i els veurem realitzant algun que altre estirament muscular al finalitzar la seva sessió. Però saps la diferència  entre estirar per exemple uns “isquiotibials”(part posterior de la cuixa) de manera analítica i una altra de global?

A continuació et responc...

Cal tenir en compte, que quan estirem un “isquiotibial” de forma analítica, estem treballant sobre l’extensibilitat d’un dels seus ventres musculars i no dels tres ventres dels quals està compost. Per tant, no arribem a estirar-lo al 100% i no acabarà de ser del tot efectiu. El que passa amb un estirament global i aquí es on trobem la gran diferència es que, a  l’estirament global treballem sobre cadenes musculars.


Exemple d'Estirament Glogal Actiu (SGA)

Tots els músculs formen part de cadenes musculars que treballen sinèrgicament (alhora) amb altres cadenes i es complementen. Si estirem un ventre muscular d’un isquiotibial no estirem les altres dos porcions, per tant, és envà l’estirament. Necessitem estirar la cadena muscular de la qual forma part l’isquiotibial, és a dir, la cadena  posterior formada pel tríceps (bessons), isquiotibials, quadrat lumbar, paravertebrals i així, l’estirament serà el 100% efectiu.    

El cos humà no es mou de forma aïllada per parts, sinó, gràcies a l’acció global de diferents músculs i articulacions. Si a tot aquest treball li sumem una contracció isomètrica (en posició més excèntrica durant l’allargament) i el posicionament (una determinada postura de RPG o SGA) de totes les articulacions i/o músculs involucrats a la cadena muscular, aconseguirem protegir els  segments i realitzar un correcte estirament miotendinós.

Per a la realització d’aquests tipus d’estiraments globals et proposo la utilització de “L’Stretching Global Actiu”amb el qual obtindràs un major nombre de beneficis.

Properament explicarem en què consisteix Stretching Global Actiu ( SGA).

  
Paula Gordillo Carpinell (Col.9143)
Fisioterapeuta Centre Mèdic Creugroga

23 mayo 2013

Que és l’autoestima? L'autoestima és la valoració que fem de nosaltres mateixos, basada en tots els pensaments, sentiments, sensacions i experiències que hem anat recollint al llarg de nostra vida.

Aquesta valoració no és estàtica o permanent, sinó que es modifica durant tota la vida, com a resultat de les noves experiències d'interacció amb el món físic i social. Per tant, l'autoestima no ens ve donada des del naixement, sinó que es va formant (i consolidant) a partir de les nostres relacions amb els altres i de la imatge que els altres ens projecten en aquestes interaccions.

Tots necessitem tenir una autoestima saludable, independentment de nostre sexe, edat, cultura, treball i objectius a la vida. Les persones que es troben bé amb si mateixes solen sentir-se a gust amb la vida,  capaços d'afrontar i resoldre amb seguretat els reptes i les responsabilitats que aquesta els planteja. Per contra, la baixa autoestima és una font permanent d'inseguretat i insatisfacció personal i es considera com un important factor de risc per al desenvolupament de nombrosos problemes psicològics com ara trastorns de l'alimentació, depressió, ansietat, etc.

Com millorar l’autoestima? La intervenció en el desenvolupament i millora de l'autoestima es basa en la concepció multidimensional explicada anteriorment i implica entrenar en habilitats sociopersonals que incloguin el pla conductual (què fa o diu la persona), cognitiu (pensaments i concepcions personals) i emocional (quins sentiments i emocions experimenta). Per aconseguir-ho, és útil emfatitzar, entre d'altres, els següents aspectes:

- El coneixement de si mateix, pel que fa a sentiments, desitjos, pensaments,aptituds, etc.
- La autoacceptació, és a dir, el reconeixement de si mateix amb les vàlues i limitacions, que es resumeixen  en "negar-se a desestimar qualsevol aspecte de si mateix". Per això es recorre a tècniques d'interacció grupal i la visualització.
- Els estils cognitius distorsionats i les formes de rebatre aquests pensaments irracionals.
- La resolució adequada de les situacions problemàtiques.
- El foment de l'activitat i les activitats agradables.

Meritxell Bellatriu
Psicòloga  Col. Núm. 13811

15 mayo 2013


"Enderezaste tus pasiones hacia tu meta suprema; entonces se convirtieron en tus virtudes",  Friedrich Nietzsche.

En l'esport, igual que a la vida, cal plantejar-se objectius i metes, per poder enfocar-nos cap allò que volem aconseguir i per sentir-nos realitzats. Aquests ens ajuden a dirigir el nostre esforç, compromís cap al que volem aconseguir. Tanmateix, ens ajuden a incrementar el nostre rendiment i a motivar-nos en el nostre dia a dia.

Però, com hem de realitzar l'establiment d'objectius? Per a això, seria desitjable plantejar-se el què vull aconseguir, quan i com ho aconseguirem. Aturar-se en aquests punts, abans de començar la temporada o abans d’una competició determinada, és un temps ben invertit, i ens ajudarà a desenvolupar estratègies.

Els objectius han de ser concrets, realistes i difícils d'aconseguir, encara que no han de superar la nostra capacitat per aconseguir-los. És a dir, aquests objectius han d'estar per sobre del nostre nivell actual però valorar tenir els recursos suficients per aconseguir arribar-hi. Els objectius han d'estar plantejats en positiu. L'esportista ha de comprometre’s fermament a ells. Si no estem suficientment compromesos amb aquests objectius, no els assumim i, per tant, segurament, no els assolirem. Cal implicar-se activament en allò que un vol aconseguir.

Quan ens marquem objectius és important fixar-se un termini (curt, mitjà i llarg), en funció de quan valorem poder haver-los aconseguit, partint de la nostra situació actual. Aquesta apreciació s’ha d'establir d'una manera realista, estant aquests terminis dins les nostres possibilitats.

Existeixen els objectius centrats en el resultat (o de conseqüència) i els centrats en el procés (o de realització). Els objectius de resultat són aquells que es refereixen a la finalitat última (per exemple, quedar entre els deu primers, guanyar), aquests no depenen únicament de nosaltres sinó també de l'execució d'altres. Per contra, els objectius de procés es centren en aspectes concrets que tenen a veure amb la nostra execució (per exemple, millorar la concentració) i depenen directament de nosaltres.

Cal tenir objectius per motivar-se, els objectius de realització ens ajuden a concentrar el nostre esforç, compromís, la nostra atenció, dia a dia, entrenament a entrenament, en allò que volem aconseguir.

Un cop clars els objectius que ens hem marcat, de conseqüència i de procés, hem d'establir com els aconseguirem, és a dir, quina tècnica o estratègia seguirem per assolir-los.

L'ús de registres (per exemple, en forma de taula) ens ajudarà a plasmar els nostres objectius, les tècniques / estratègies utilitzades per aconseguir-los, el temps estimat que creiem adequat per aconseguir aquests objectius i, sobretot, valorar si en arribar a les dates marcades hem aconseguit els nostres objectius o no. Així mateix, en el mateix registre, reflectirem el motiu del no assoliment d'aquests objectius. Això ens ajudarà a reflexionar el perquè no s'han aconseguit (per exemple, no he aconseguit aquest objectiu perquè m'he lesionat, no he entrenat adequadament sobre aquest objectiu).

Per a més informació i/o concertar cita, pots fer clic aquí!

Meritxell Bellatriu
Psicòloga de l'esport
Col Núm 13811

09 mayo 2013


És probable que t'hagis fet aquesta pregunta moltes vegades amb la idea d'evitar d'anar al dentista. Aquestes visites són temudes per molta gent, però en realitat són necessàries per tenir una bona salut oral. No tinguis por! Visitar el teu dentista és importantíssim per mantenir un somriure sa i radiant.

Amb les revisions odontològiques sistemàtiques es prevenen els problemes dentals i de les genives, per tal raó visitar el dentista és una bona mesura per mantenir la salut i l'estètica.

"Què pot fer el dentista per mi?" Val la pena fer-li una visita. Per comprendre la importància de l'odontologia preventiva, cal entendre què tracten de prevenir els dentistes.

Abans de l'aparició de l'odontologia moderna, la gent solia experimentar dolor i pèrdua de peces dentals des de la seva joventut. Tenir les dents tacades o mal alineades, o fins i tot haver-les perdut, retreia a moltes persones.

Les que ja no tenien dents en la seva vellesa no podien mastegar i, com a conseqüència, patien desnutrició i morien prematurament. En l'actualitat, la majoria dels que van al dentista es lliuren del dolor, conserven les dents tota la vida i lluïxen una atractiva somriure. Com ha aconseguit l'odontologia assolir aquestes tres fites notables?

L'odontologia preventiva, que se centra principalment en l'educació i en les revisions regulars, ha estat un factor clau per evitar el dolor i la pèrdua de peces dentals.

Com comencen els problemes dentals?
El dentista pot estalviar-nos el turment del dolor i la pèrdua de dents. Amb la col·laboració del pacient, l'especialista intenta contrarestar els efectes de la placa, una fina pel·lícula de bacteris que s'enganxa a les dents.

Els bacteris s'alimenten i multipliquen gràcies a les partícules de menjar; transformen el sucre en àcids que ataquen l'esmalt dental i fan que es torni porós. Amb el temps, es produeix la càries quan l'esmalt porós s'ensorra i origina una cavitat o forat. En aquesta etapa no hi ha malestar, però quan la infecció arriba a la cavitat pulpar de la dent, sol presentar un dolor agut.

Els bacteris que formen la placa tenen una altra manera de turmentar. Si no s'elimina bé mitjançant raspallat, la placa s'endureix i forma un dipòsit calcificat anomenat càlcul, o tosca, que pot fer que les genives s'inflamin i se separin de les dents formant un buit on s'acumulen restes de menjar, un festí per els bacteris que poden infectar les genives.

La saliva proporciona certa protecció contra aquest atac doble dels bacteris. Sigui que s'hagi pres un àpat complet o només una galeta, la saliva necessita entre quinze i quaranta-cinc minuts per eliminar les partícules de menjar i neutralitzar els àcids presents a la placa dental. La quantitat de temps dependrà de quant sucre o restes d'aliments s'hagin enganxat a les dents.

Aparentment, durant aquest interval és quan la dentadura es veu afectada. Així, l'abast del dany no depèn de la quantitat de sucre ingerit, sinó de la freqüència amb què es prenen menjars i mossets dolços. Com el flux de saliva es redueix durant el son, una de les coses més destructives que un pot fer-li a les seves dents és anar-se'n al llit sense raspallar després d'haver ingerit menjars o begudes ensucrades.

Per a més informació o demanar cita amb la Clínica Dental, pots fer clic aquí