Mostrando entradas con la etiqueta psicologia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta psicologia. Mostrar todas las entradas

22 julio 2014

Posar límits als fills, és bàsicament una qüestió d'actitud dels pares. És a dir, és important que tinguem clar com a pares els valors en els quals volem educar els nostres fills, ja que aquests valors ens portaran a establir les normes i els límits que regiran la nostra llar. 

Si volem educar en el respecte, no deixarem que el nostre fill pegui els altres nens; si volem educar en l'austeritat, no cedirem a tots els capricis del nostre fill; si volem educar en l'autonomia, insistirem en que el nostre fill reculli les joguines, es vesteixi sol, arregli la seva habitació, etc. Per tant, a la pregunta de quan començar a posar límits, contestaríem que ha de ser un tema inherent al nostre tracte amb els infants, sempre evidentment adequant-nos a la seva edat i situació. Ja de ben petits els nens i les nenes necessiten unes normes bàsiques i clares que els permetin interaccionar amb l'entorn, i necessiten d'uns pares que els ajudin a anar-les incorporant (encara que això suposi aguantar més d'una rebequeria, haver de repetir les coses moltes vegades o mediar en més d'un conflicte). 

Cal mantenir-nos ferms en el compliment d'aquestes normes, però alhora ser prou flexibles per adaptar-les quan sigui convenient (no exigirem el mateix si el nen està malalt, o és un dia de festa, o torna cansat d'una excursió, etc.). També és important tenir present que, en la mesura del possible, cal explicar el perquè dels límits que posem ("has d'anar a dormir a les 21:00h perquè si no demà tindries son a l'hora d'anar a l'escola") i evitar al màxim el "ho has de fer perquè ho dic jo". Al principi l'infant farà les coses a demanda nostra, però poc a poc, a mesura que vagi creixent, és important que vagi internalitzant i fent-se seu aquest conjunt de normes per tal d'anar esdevenint autònom. Arribarà un moment que pactarem amb el fill els límits i això també l'ajudarà a fer-se’ls seus i complir-los.

Una reflexió final: els límits són necessaris pel desenvolupament harmoniós de l’ infant perquè li donen seguretat i protecció i són una referència a tenir present quan afronta situacions noves. Així mateix, acceptar que existeixen límits als seus desigs, fa que l' infant vagi sent capaç de tolerar i superar la frustració que això li suposa; i l'ajuda a desenvolupar l'autocontrol. Sabem que l'acceptació dels límits és costós i que s'ha d'aprendre... i qui hi ha millor que els pares per iniciar l' infant en aquest aprenentatge?

Servei de Salut Mental i Logopèdia 
Centre Mèdic Creu Groga - Visita el nostre web 

13 junio 2014

• En primer lloc és fonamental tenir tota la informació sobre la malaltia, per tal de planificar la seva actuació, i atendre adequadament al malalt.

Buscar suport en els moments de dificultat (treball en equip).

Actitud mental positiva. Ja que coneixem el curs de la malaltia, sabem que és progressiva i que no té cura. Les cures que oferirem al malalt són el millor que es té i hem de sentir orgullosos de poder-los oferir.

Concentrar-se en el problema. Examinar el problema i planificar l'acció el més ràpidament possible. Fragmentar els grans problemes en problemes menors i més manejables que permetin arribar al seu objectiu pas a pas.

Perseverança. Seguir endavant concentrant-se en el seu objectiu.

Reinterpretació positiva. Els èxits aconseguits interpretar-los com a obra vostra i no deguts a l'atzar. D'aquesta manera preservarà també la vostra autoestima.

Suport social. Les persones positives creuen en l'ajuda que poden prestar els altres

El nostre Servei de Salut Mental i Logopèdia pot ajudar-te, fes clic aquí per a més informació

09 mayo 2014

Les persones que pateixen trastorns de la conducta alimentària es caracteritzen per adoptar conductes d'alimentació anòmales com a resposta , en general, a la seva insatisfacció amb la seva imatge corporal . És freqüent que tinguin pensaments distorsionats entorn del pes (se senten inferiors a les altres persones , pensen que no se'ls aprecia per la seva imatge física ) i la salut (el greix en el menjar és perjudicial, estar prim és saludable, el pes el pot perdre ràpidament i sense perill per a la salut , fer dieta és una activitat saludable, etc ) . 

Les persones afectades per aquests trastorns pateixen conseqüències nutricionals , físiques , psicològiques i socials . A més, si no es tracten, poden posar en risc la seva vida . Aquests problemes alimentaris poden afectar totes les persones , independentment de situació econòmica o cultural . Són més comuns en el sexe femení ( 90-95 % ) però últimament està augmentant els casos entre els homes. Pot afectar a qualsevol edat, però és en l'adolescència quan apareixen amb més freqüència, a causa del moment vital de canvi i a la recerca de la seva pròpia identitat .

Senyals d'alerta dels trastorns alimentaris

 En relació amb l'alimentació
• Sentiment de culpa per haver menjat o haver deixat de fer-ho ; preferència per menjar tot sol ; reducció de la quantitat de menjar ; presència d'afartaments en les últimes setmanes; sensació de no poder parar de menjar ; evitar de forma contínua de prendre certs aliments ( per exemple , dolços ) ; consum de productes baixos en calories o rics en fibra ; ús de diürètics i abús de laxants ; vòmits autoinduïts i dietes restrictives o dejunis .

 En relació amb la imatge corporal
• Preocupació excessiva pel cos o la figura ; consideració que l'aspecte físic té molt valor com a mitjà per aconseguir l'èxit en qualsevol àrea de la vida ; excessiva adhesió als estereotips culturals , i dependència a certes revistes i els seus consells sobre dietes .

En relació a l'exercici físic
• Pràctica d'exercici físic en excés i mostra de nerviosisme si no es fa. Ús de l'exercici físic per aprimar .

En relació al comportament
• Insatisfacció personal constant, estat depressiu i irritable, canvis d'humor freqüents, disminució de les relacions socials amb tendència a l'aïllament, augment aparent de les hores d'estudi, visites regulars a pàgines web, blocs ....

Com ajudar al seu fill/a amb TCA?

El primer i més important de tot és mantenir la calma i buscar suport en l'àmbit familiar i sanitari més proper. 

Abans de parlar amb el seu fill / a :

• Informeu-vos dels recursos disponibles en l'entorn on viu .

• No oblidi que el TCA és una manera desesperada per part del seu fill / a, d'intentar fer front a problemes que li fan patir, però que no comunica o que fins i tot ella / el  mateix / a desconeix

• Trieu el lloc i moment adequat per parlar

• Un cop establert el contacte, delegar temps i espai per reflexionar

• Si el seu/va fill/a no reconeix el problema o s'enfada , mantingui la calma . Li pot fer falta més d'un intent per aconseguir un acostament real

• Deixeu les notícies dures i els aspectes relacionats amb la dieta al professional del TCA. 

• Mantenir-se en el paper de pare o mare de suport

Tingueu en compte que els TCA poden produir complicacions físiques i psicològiques serioses . Acudeixi a un especialista en TCA que li pugui orientar sobre l'estratègia més adequada al seu cas .

Per a més informació, el nostre Servei de Salut Mental el pot ajudar. Fes clic aquí

07 mayo 2014

Els trastorns de l’espectre autista (TEA) son un grup de discapacitats del desenvolupament provocats per un problema en el cervell. Els científics coneixen amb exactitud les causes d’aquest problema. Els TEA poden afectar el funcionament de les persones a diferents nivells, de manera molt lleu a greu. En general, no es pot notar diferencia en el aspecte d’una persona amb TEA, però és, probable que tingui diferents maneres de comunicar-se, interactuar, comportar-se i aprendre. Les aptituds mentals i la capacitat d’aprenentatge poden variar, trobant-nos persones talentoses fins a persones amb problemes seriosos.

El trastorn autístic és el tipus de TEA més conegut, tot i així existeixen molts tipus com, per exemple,  el síndrome d’Asperger.

Els nens amb TEA pot ser que:

-No senyalin objectes per mostrar interès.
-Tinguin problemes per relacionar-se amb altres persones o no estiguin interessats en elles.
-Evitin el contacti visual i prefereixin estar sols.
-Tinguin problemes per entendre els sentiments d’altres persones.
-Presentin ecolàlia, és a dir, repeteixin paraules o frases que se li han dit i no responguin amb la forma normal del llenguatge.
-Repeteixin les mateixes accions una i altra vegada.
-Tinguin problemes per adaptar-se a canvis en la rutina.
-Reaccionin de manera estranya a com oloren les coses, ses veuen, es senten, sonen.....

En definitiva, és un trastorn que es pot diagnosticar i tractar. Un nen/a amb TEA requereix d’una atenció especial i pot arribar a fer vida normal en funció del grau de TEA que tingui. 

Per a més informació pots fer clic aquí

24 abril 2014

La personalitat pot definir-se com el conjunt de trets emocionals i conductuals que caracteritzen a la persona en la seva vida diària i que són relativament estables i predictibles. Quan aquest conjunt suposa una variant que va més enllà de l'habitual en la majoria de persones, i els trets de personalitat són inflexibles, desadaptatius i causen una deterioració funcional significativa o un malestar personal, és quan es pot diagnosticar un trastorn de la personalitat, sempre que el conjunt de trets sigui permanent en el temps i s'estengui cap a una àmplia gamma de situacions diferents.

Evidentment no són trastorns aquells trets de personalitat que sorgeixen com resposta a estressants específics i transitoris de la vida.

Els trastorns de la personalitat en la classificació diagnòstica del DSM IV- R estan estructurats en tres grups: 

Grup A: paranoide, esquizoide i esquizotípica. Les persones amb aquests trastorns solen ser considerades com rares o excèntriques. 
- Grup B: antisocial, narcisista, histriònic i límit. Aquestes persones solen presentar una clara inclinació al dramatisme, són emotives i inestables. 
- Grup C: per evitació, per dependència i l'obsessiu compulsiu. Les persones amb aquest tipus de patologia solen ser ansioses i temoroses. 

Alguns trets de personalitat tenen causes genètiques i biològiques, i uns altres estan molt més relacionats amb causes d'aprenentatge i ambientals.

Per a més informació fes clic aquí

19 marzo 2014

En els darrers 30 anys, les investigacions han desafiat la visió llargament mantinguda de la intel·ligència com un concepte immutable, ara s’entén que la intel·ligència és complexa, que hi ha moltes variables que hi incideixen i, per tant, per mesurar-la cal prendre en consideració molts criteris. 

Els nens i adolescents amb altes capacitats demostren respostes notablement elevades, o el potencial necessari per aconseguir-les, comparats amb altres individus de la mateixa edat, experiència o entorn. Tenen alts nivells de capacitat en les àrees cognitives, creatives i/o artístiques, mostren una capacitat excepcional de lideratge o destaquen en matèries acadèmiques específiques.

Les altes capacitats es poden trobar en nens i adolescents de tots els grups culturals, en tots els nivells socials i en tots els àmbits de l’activitat humana.

Podem distingir tres perfils:

- La Superdotació: es conceptualitza com un perfil, on tots els recursos intel·lectuals presenten un nivell elevat de raonament lògic com de creativitat, una bona gestió de memòria i de captació de la informació (gestió perceptual). Aquests recursos es manifesten en el raonament verbal, matemàtic i espacial.

- El Talent: es qualifica una persona amb talent, la que mostra una elevada aptitud en un àmbit o tipus d’informació o en un tipus de processament (talent lògic o creatiu). Les diferències quantitatives solen concentrar-se, dins de l’àmbit de talent en la velocitat d’execució i l’automatització de processos.

- La Precocitat: no és un fenomen intel·lectual, pròpiament dit, sinó evolutiu i, per tant, implica un ritme de desenvolupament més ràpid, però no pas l’assoliment de nivells de desenvolupament superiors. Els nens y /o adolescents amb precocitat solen manifestar un major nombre de recursos intel·lectuals que la resta, mentre els recursos intel•lectuals bàsics estan madurant. Una vegada acabada la maduració, la seva capacitat és completament normal, per tant, la precocitat serà tant més manifesta com més joves siguin els infants. 

La precocitat s’ha de distingir dels dos conceptes descrits anteriorment, atès que és un fenomen evolutiu, mentre que la superdotació i el talent són fenòmens cognitius estables.

Els primers en observar que un nen o nena té unes bones capacitats intel·lectuals són els adults propers, en general els seus pares i els seus mestres.

Una bona manera d’identificar els talents és l’observació del seu treball escolar. Aquesta observació és molt important ja que ens permet conèixer les fortaleses del nen/a. Les altes capacitats s’han de manifestar en diferents contextos. És per aquest motiu que per a la seva detecció s’han d’utilitzar protocols de valoració per la professorat, els pares i els mateixos alumnes. 

Servei de Salut Mental i Logopèdia del Centre Mèdic Creu Groga

13 enero 2014

Si els nostres fills ens diuen.....no aconsegueixo concentrar-me a classe o confonc les lletres o em costa realitzar càlculs matemàtics o sovint em sento trist i desmotivat.....

Com podem sol·lucionar-ho?

El servei de Reeducacions Psicopedagògiques són sessions, d’una o dues hores setmanals, amb un professional especialitzat, durant les quals es fomenten aspectes com la planificació, els aprenentatges instrumentals, els hàbits, les tècniques d’estudi i la preparació d’exàmens. A més, es tracten les dificultats pròpies del TDAH, de la dislèxia, de la discalcúlia i d’altres trastorns que influeixen en els aprenentatges escolars (baixa autoestima, baixa motivació, habilitats socials...).

L’objectiu bàsic de les reeducacions psicopedagògiques és oferir a l’alumne eines i estratègies per fer front a aquestes dificultats, minimitzar-ne els efectes -com el fracàs escolar i la baixa autoestima-, compensar-les i millorar el rendiment acadèmic.

Sessions: 1h (50 min pacient i 10min pares)
Responsable: Encarna Martínez (psicopedagoga) i Cristina Benlloch (logopeda) 

Per a més informció sobre aquest servei AQUÍ

09 diciembre 2013

La Dislèxia és una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat. Es caracteritza perquè les adquisicions de la persona en l’àmbit de la lectoescriptura es troben molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i la seva edat cronològica. És un problema de tipus cognitiu, que afecta aquelles habilitats lingüístiques associades amb l’escriptura, particularment el pas de la codificació visual a la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta amb una dificultat d’automatització especialment en la lectura, l’ortografia i, en ocasions, també en el càlcul aritmètic.

Exigir, doncs, a una persona que pateix Dislèxia el mateix nivell de coneixements ortogràfics o la mateixa velocitat lectora que la resta dels alumnes, és abocar al fracàs a una persona que, amb una intel·ligència i capacitat intel·lectual dintre de la mitjana (i, en alguns casos, per damunt), té un problema específic d’aprenentatge.

Senzillament, els dislèctics tenen una manera diferent d’aprendre. La majoria de les persones dislèctiques estan prou capacitades per accedir a qualsevol nivell d’ensenyament, però massa sovint el sistema educatiu barra el pas als dislèctics abocant-los al fracàs escolar o bé oferint-los sortides per a les quals no estan gens motivats i que són l’origen de profundes frustracions personals.

Per aquest motiu, és important una detecció primerenca de la dislèxia, realitzar un estudi neuropsicològic i un tractament en base al diagnòstic portat a terme per un professional especialitzat (psicòleg i/o logopeda).

Per a més informació del nostre servei de Salut Mental i Logopèdia, pot fer clic aquí!

02 octubre 2013

"No es pot córrer 75 quilòmetres sense patir mal, però cal aprendre a transcendir el dolor, a acceptar i a actuar amb ell. Cal caminar quan la cosa no vagi bé i ser pacient, perquè he après que sempre acaba per passar " ( Serge Girard, atleta d' ultra distància )

Les proves de resistència ( triatló, marató, ... ) cada vegada més gaudeixen de major popularitat. I en elles trobem, atletes professionals, però també persones molt compromeses amb la seva activitat esportiva que troben molt gratificant l'experiència de córrer. En tots dos, se sol afrontar la cursa amb una motivació molt alta, però també trobem, alguns casos, amb un excés de tensió, dubtes i preocupació relacionats amb la transcendència subjectiva de la prova i la possibilitat de no assolir els objectius desitjats .

En els esports de resistència, donada la seva duresa, hi ha una sèrie d'aspectes psicològics que juguen un paper important en el rendiment, podent optimitzar o perjudicar. Aquests poden tenir lloc prèviament a la competició, com ara l'ansietat pre competitiva, l'estat anímic o la manca de motivació o poden aparèixer en el transcurs d'ella, com l'anticipació del resultat, la falta de concentració, etc .

El sofriment apareix quan l'esportista percep la sensació d'amenaça de no poder complir els seus objectius proposats, juntament amb la impotència de no tenir els recursos necessaris per fer-li front. Aquest fenomen sol anar acompanyat d'emocions negatives tals com el desànim, l'ansietat i la por .

Quan esdevé l'amenaça és necessari avaluar la situació. Determinar què es pot fer per superar aquesta situació. Si la valoració que fa l'esportista és que no es pot fer res, això porta amb si la impotència. És a dir que, perquè tingui lloc el sofriment competitiu, han de donar-se la percepció d'amenaça i la impotència.

Els esportistes de resistència han de fer front a dolors musculars i sensació d'ofec per l'alt consum d'oxigen per l'esforç durant la competició. L'habilitat per tolerar el dolor és important per aconseguir l'èxit .

Durant el curs de la competició poden aparèixer percepcions, sensacions o pensaments desagradables que poden comprometre el rendiment i augmentar el patiment. La manca de confiança d'aconseguir els objectius marcats, la posició enfront d'altres companys, la manca de suport social, la valoració infravalorada sobre el propi rendiment, poden fer-ho .

Si l'objectiu no es veu compromès, no es convertirà en una amenaça i no donarà lloc al sofriment. Si es veu compromès, apareixerà el patiment que comportarà una amenaça per a l'esportista, una major sensibilitat al dolor i, finalment, una disminució del rendiment, podent arribar a l'abandó.

Aquells esportistes que tenen un major nivell d'autoconfiança i de motivació, que se sentin més capaços d'assolir els seus objectius, que posseeixen un estat d'ànim estable, que se senten menys preocupats abans d'iniciar la competició, etc. Tenen més probabilitat de prevenir el procés de sofriment competitiu en ajudar a assolir els objectius que s'havien plantejat.

Meritxell Bellatriu
Psicòloga Esportiva Centre Mèdic Creu Groga
Col. Núm. 13811

25 septiembre 2013

Els conflictes són part de la nostra vida i de les organitzacions i, per tant, inevitables. 

Els conflictes són funcionals o constructius quan  fan aparents problemes que no havíem vist, ajuden a prendre decisions amb més cura, augmenten l’ informació necessària per prendre decisions i donen espai a la creativitat i innovació. Són disfuncionals o destructius quan consumeixen molta energia, perjudiquen la cohesió de grups, promouen hostilitats interpersonals i creen un ambient negatiu.

Existeixen varis tipus de conflicte:
• Interpersonal: conflicte entre persones degut als seus objectius i valors.
• Intragrup: conflicte dins un grup o equip.
• Intergrup: conflicte entre dos o més grups o equips.
• Interorganitzacional: conflicte entre organitzacions.

Com podem resoldre els conflictes?
•En primer lloc: ESCOLTAR:
- Escoltar centrant-me en l’altre persona.
- Escoltar sense centrar-me en el meu propi punt de vista.
- Escolar és el pas previ a poder compartir i intercanviar  idees i sentiments.

• En segon lloc: DONAR EL PRIMER PAS utilitzant un estil adequat de resolució de conflictes.

Què hem d’evitar  per no prendre una decisió equivocada?
• La rapidesa o aplaçament.
• La inèrcia: deixar-se portar, la rutina...
• La translació: deixar-se influir pels demés.
• La falta d’informació.
• L’oposició només per portar la contraria.
• El reduccionisme: prestar atenció només a una part del problema.
• La fantasia exagerada: no ser realista.

Quines habilitats socials hem de tenir per a resoldre el conflicte? 
• Cooperar.
• Crear opinions.
• Evitar resultats.
• Ser clar i concís.
• Ser pacient.
• Utilitzar l’assertivitat per parlar de les teves necessitats.
• Ser dur amb el problema i suau amb la resposta.
• Incloure altres punts de vista: ampliar la visió.
• Ser flexible.

Estratègies que ens poden ajudar a afrontar situacions de conflicte i/o estressants:
• Nivell fisiològic: alimentació sana i equilibrada, descans adequat, tècniques de respiració...
• Nivell cognitiu: autoestima, pensaments positius, control de pensament, creences adequades, canvi d’idees irracionals...
• Nivell emocional: auto coneixement, autorregualció emocional, amplitud d’experiències afectives...
• Nivell conductual: tenir cura d’un mateix, activitats de lleure i oci, portar a terme els desigs i necessitats...

En resum, els conflictes són part inherent de la vida, poden ser font de creativitat i innovació si els sabem manejar bé i per a fer-ho és important saber escoltar i utilitzar un estil apropiat per a resoldre’ls. 

Meritxell Bellatriu
Psicòloga del Centre Mèdic Creu Groga

11 julio 2013

Cada vegada que sentis que la tristesa et persegueix, deixa-la entrar en la teva vida, que amb ella aprendràs a ser més fort!


La tristesa és una emoció que totes les persones, en algun moment de la nostra vida, podem experimentar. Però, en algunes ocasions, ens trobem que aquest estat d'ànim baix persisteix i se sosté en el temps. En aquest cas la situació s'agreuja i és important identificar el que ens està succeint.

El ritme de vida que portem actualment, el voler atendre totes les demandes internes i externes, la dificultat per posar-se i posar límits, el poc temps per a l'oci, entre d'altres, fan que el nostre estat d'ànim es ressenti i manifesti símptomes que requereixen de la nostra atenció i el plantejament consegüent de certs canvis en la nostra vida.

En primer lloc, caldria ser conscient que alguna cosa en nosaltres no va bé. Per això, és vital, identificar quins símptomes presentem i la seva intensitat. Per valorar la intensitat podríem prendre de referència com afecta aquesta a la nostra vida quotidiana, és a dir, com ens condiciona el nostre dia a dia.

Per identificar, ràpidament, si presentem un estat d'ànim baix, valorarem la presència de tots, o gairebé tots, els següents símptomes:

1) Anhedonisme. Incapacitat per gaudir d'allò que abans sí gaudíem. Per exemple: una persona que abans gaudia sortint en bici els diumenges, deixa d'anar perquè ja no li reporta les mateixes sensacions.

2) Alts i baixos en l'estat d'ànim. Presència de canvis en l'estat d'ànim, irritabilitat, tristesa, ganes de plorar, ...

3) Alteració del son. Aquest ja no és reparador. No descansar bé, aixecar-se cansat. Dificultat per conciliar el son, despertar diverses vegades durant la nit,...

4) Alteració de l'alimentació. Pèrdua de la gana o menjar amb ansietat (amb desmesura).

5) Retraïment social. Manca de ganes de relacionar-se amb la gent. Excusar-se de les reunions i / a activitats socials quan abans li agradaven.

Si presentes aquests, o la majoria, dels símptomes i aquests perduren en el temps, significa que el teu estat d'ànim és baix i, per tant, has de prendre mesures per reequilibrar.

En aquest punt, és important identificar si aquest estat és produït per causes internes (de tipus orgànic: tiroides, ...) o externes (pèrdua de la feina, problemes econòmics, mort d'un ésser estimat, etc...). Per això, el més recomanable és que consultis amb un professional especialitzat (psiquiatre i / o psicòleg) que t'orienti  en com poder millorar el teu estat d'ànim.

Conclusió
La societat actual, amb els ritmes de vida, les exigències, presenta una vulnerabilitat significativa a patir malestar psicològic, com l'estat d'ànim baix.

És indicatiu d'ell, si notes que: estàs més retret socialment, s'ha alterat el teu somni i / o alimentació, pateixes d'alts i baixos en el teu estat anímic i / o no gaudeixes del que abans t'agradava.

Si és el teu cas, posa't mans a l'obra i no deixis passar el temps. Hi ha professionals que poden ajudar-te a resoldre aquesta situació.

Meritxell Bellatriu
Psicòloga del Centre Mèdic Creu Groga
Col Núm. 13811