11 noviembre 2014

La fòbia social és una por irracional i desproporcionada en situacions d’interacció social. La persona que pateix fòbia social creu que actuarà de manera ridícula, vergonyosa, inadequada o humiliant, és a dir, pensa que patirà situacions catastròfiques sobre la seva pròpia actuació.

Tipus de Fòbia Social

  - Fòbia Social Generalitzada: implica que s’experimenta por i ansietat en la majoria de les situacions on hi ha interacció social.

 - Fòbia Social Específica: aquesta es dóna quan les situacions que provoquen ansietat són molt concretes, com per exemple, parlar en públic o quan s’està sent observat mentre es fa alguna acció específica.

Les persones amb fòbia social experimenten quasi bé sempre símptomes d’ansietat a les situacions que ells temen. Els més comuns són:

 • Palpitacions
 • Tremolors
 • Sudoració
 • Sentir l’estómac regirat
 • Falta d’aire
 • Confusió 
 • La fòbia social és un problema molt més comú del que en realitat es creu. Es calcula que és un problema que es presenta entre un 3% i un 13% de la població, tot i que aquestes dades no queden molt clares. 
 • A diferència de la resta de fòbies, aquesta es presenta en igualtat de freqüència entre homes i dones. És generalment hereditària i sol començar a l’adolescència o com a molt tard, abans dels 25 anys. Tot i que es diu que aquesta fòbia és hereditàri,a es creu que hi ha un seguit de factors que poden activar-la i per tant que es manifesti. Per exemple: experiències negatives o frustrants en situacions socials...

Conseqüències negatives de la fòbia social

• Baix rendiment laboral o acadèmic si exigeixen interacció social o actuacions en públic.
• Menor contacte social i menys amistats, amb menor probabilitat d’establir relacions íntimes i de parella.
• Freqüents problemes de parella i familiars per la participació en activitats socials.
• Menors ingressos i nivell socioeconòmic.
• Dependència de substàncies (alcohol, tabac, ansiolítics...)
• Pitjor qualitat de vida.
• Baixa autoestima, sentiments d'inferioritat... Tot i que alguns malalts no tenen una mala impressió d’ells mateixos creuen que són els demés que tenen una mala impressió d’ells. 

Article cedit pel nostre Servei de Salut Mental i Logopèdia. Fes clic aquí per a més informació



23 octubre 2014

Els Beneficis

1. Millorar l’autocontrol emocional.
2. Tenir una actitud mental positiva.
3. Incrementar la memòria.
4. Combatre l’ansietat, la depressió , l’estrès o les fòbies.
5. Eliminar la tensió física.
6. Combatre l’insomni.
7. Prevenir la hipertensió o l’infart.


Els Mètodes

Existeixen diversos mètodes, com la imatgeria temàtica (imaginar paisatges, colors, etc.), la meditació, la relaxació progressiva (exercicis de tensió-relaxació de grups musculars), la respiració...que sovint es combinen durant les sessions de relaxació perquè cadascun actua d’una manera concreta en la persona, bé físicament, bé mentalment.


Etapes per a la Pràctica

• Triar una de les dues posicions: estirat o bé assegut.
• Tancar els ulls.
• Fer tres respiracions profundes.
• Iniciar els exercicis de tensió – relaxació.
• Repassar mentalment tot el cos i relaxar aquelles parts que encara estiguin tenses.
• Visualitzar paisatges o situacions agradables així com colors que evoquin a la tranquil•litat, harmonia....
• Desfer la visualització.
• L’acabament de la relaxació no s’ha de fer de forma brusca perquè pot alterar el sistema nerviós. Per això s’ha de:
- Prendre consciència que sortirà de l’estat de relaxació.
- Fer dues o tres respiracions abdominals.
- Començar a moure el cos per anar activant la circulació sanguínia.
- Obrir els ulls i aixecar-se lentament.

Una Respiració correcta

Totes les cèl·lules del nostre cos per funcionar bé necessiten oxigen, si no, el nostre organisme va perdent vitalitat, apareix fatiga crònica, ansietat, depressió, etc. Per evitar-ho, és necessari aprendre a respirar adequadament per obtenir una bona oxigenació sanguínia.

La millor Forma de respirar

La respiració profunda o diafragmàtica és la més beneficiosa.
Habitualment, les persones fan aquest tipus de respiració de forma espontània. Per realitzar-la, s’ha d’agafar aire pel nas i enviar-lo a la part inferior dels pulmons, notant com l’abdomen s’infla. Després, a poc a poc, s’anirà expulsant l’aire inspirat per la boca.

Freqüència de practicar les tècniques de relaxació

S’han de practicar com a mínim un cop al dia perquè aporten un benefici immediat i també a llarg termini, i aprendre a aplicar-les per autocontrolar-se abans, durant i després d’aquelles situacions que generin tensió.


Article cedit pel Servei de Salut Mental i Logopèdia
Centre Mèdic Creu Groga
Per més informació fes clic aquí

13 octubre 2014

Melanoma

En la pell tenim unes cèl·lules anomenades melanòcits que produeixen un pigment , la melanina, que dona el color moreno i que serveix per protegir-nos de les radiacions solars.



Què són els melanomes?

Els melanomes són tumors malignes que apareixen sobre  els melanòcits

Incidència

Són els càncers que més morts produeixen de tots els càncers de pell encara que constitueixen menys del 2% d’aquests tumors. 

La seva incidència ha anat augmentant en els darrers 30 anys. En Espanya es diagnostiquen  uns 3.600 cada any i es pot considerar que tenim una incidència alta sobretot a partir de la dècada dels 90.

Factors de risc

Un factor de risc és qualsevol cosa que afecti la seva probabilitat de tenir una malaltia.

Respecte al melanoma els factors de risc són:

 - Les radiacions ultraviolades per exposició inadequada al sol.
 - La presència de pigues. 
 - La majoria no ens donaran cap problema però s’han d’anar controlant perquè en algun cas poden transformar-se en melanoma
 -Tenir la pell molt blanca.
 -Antecedents familiars de melanoma. Aproximadament un 10% de persones que tenen melanoma tenen antecedents familiars d’aquesta malaltia
 - Haver tingut abans un melanoma

Símptomes

Els melanomes no solen ser dolorosos. 

El primer senyal sol ser un canvi en el tamany, forma, color i sensació d’una piga.
També pot ser l’aparició d’una nova piga, negra o anormal



És necessari consultar amb el metge quan s’observin canvis en una piga. 

La regla ABCD ens pot ajudar a diferenciar un melanoma d’una piga normal.

A- Asimetria. La meitat d’una piga no és igual a l’altra meitat
B- Irregularitats dels costats : els límits són irregulars, dentats
C- Color. Els colors més perillosos són els vermellosos, blavosos o blancs sobre lesions negres.
D- Diàmetre.Quan la piga medeix més de 6 mm o augmenti el seu tamany

Diagnòstic

És important autorevisar-se la pell una vegada al mes per poder detectar canvis de les pigues ja existents i l’aparició de noves.

Revisions per part del metge. En cas d’observar una piga sospitosa sovint s’utilitza una tècnica anomenada dermatoscòpia ( microscopia d’epiluminiscència (ELM) o microscopia de superfície) per observar àrees de la pell amb més claretat.



En cas sospitós s’haurà de fer una biòpsia.

Pronòstic

La supervivència del melanoma ha millorat en els darrers anys degut a que es diagnostiquen abans. D'aquí la importància de detectar-lo en fases inicials.
Aproximadament el 90% de les dones i el 74% dels homes sobreviuen més de 5 anys. Això són xifres globals sense tenir en compte edat, tipus i fase en que s’han diagnosticat.

Prevenció

No exposar-se en excés al sol. Prendre el sol primeres hores del matí i darreres de la tarda i fer-ho amb protecció solar.

El color de la pell és important per determinar el risc de melanoma. Per exemple, el risc de tenir un melanoma es 20 vegades major en persones de raça blanca que en les de raça negra. Dintre de la raça blanca el risc varia en funció del fototipus.

El fototipus de cada persona depen de la capacitat per posar-se moreno , del  color de la pell, cabells, i dels ulls. Les personas que és cremen més amb el sol, que quasi mai es posen morenes amb el sol, tenen un fototipus baix i més risc de melanoma.

Els fototipus més comuns són: 



  
És important doncs fer una prevenció adequada i fer un diagnòstic en fases inicials. Així protegir-se correctement del sol i fer revisions de la pell són fonamentals per millorar la incidència d’aquest tumor i el seu pronòstic.

Dr. Joaquim Monfort
Servei de Medicina General

04 septiembre 2014

creugroga estrès post vacacional
1.- DESCANS ABANS DE TORNAR A LA RUTINA: és aconsellable no allargar les vacances fins el dia abans de començar a treballar.

2.- HORES DE SON I SABER RELAXAR-SE: Dormir, una mitjana de 8 hores i practicar relaxació amb continuïtat en els moments en que el cos i la ment necessitin un respir.

3.- CONÈIXER ELS LÍMITS:  Saber seleccionar les activitats prioritàries quan no es pot fer tot.

4.- NO ANALITZAR CONTINUAMENT ELS PROBLEMES O LES ALTERNATIVES: Això provoca estrès.

5.- DEIXAR LA FEINA A L’OFICINA: Saber desconnectar proporciona benestar durant les estones lliures de les que disposem.

6.- EXPOSAR-SE POC A POC A LES SITUACIONS QUE PRODUEIXEN PÀNIC: Aprendre a dir no, ser sociable, delegar, demanar ajuda.

7.- PETITA PAUSA PER L’HORA DE MENJAR: Convé utilitzar el temps per menjar com a moment de descans i aprofitar per fer vida social o familiar.

8.- ESPORT I OCI: La pràctica moderada d’algun esport o exercici físic ajuda a la relaxació.  També és convenient desenvolupar alguna activitat d’oci que sigui compatible amb la feina.

9.- L’AGENDA:  L’organització del temps i de totes les activitats establint horaris és fonamental per poder descansar, no estar preocupat, no patir sobresalts  o oblits importants.

10.- UNA ACTITUD OPTIMISTA I POSITIVA: Reforçar les conductes positives de les persones del nostre entorn, amb aprovacions, alabances o petits detalls. I, a la vegada, corregir les conductes negatives.

Servei de Salut Mental i Logopèdia Creugroga
Per a més informació aquí

22 julio 2014

Posar límits als fills, és bàsicament una qüestió d'actitud dels pares. És a dir, és important que tinguem clar com a pares els valors en els quals volem educar els nostres fills, ja que aquests valors ens portaran a establir les normes i els límits que regiran la nostra llar. 

Si volem educar en el respecte, no deixarem que el nostre fill pegui els altres nens; si volem educar en l'austeritat, no cedirem a tots els capricis del nostre fill; si volem educar en l'autonomia, insistirem en que el nostre fill reculli les joguines, es vesteixi sol, arregli la seva habitació, etc. Per tant, a la pregunta de quan començar a posar límits, contestaríem que ha de ser un tema inherent al nostre tracte amb els infants, sempre evidentment adequant-nos a la seva edat i situació. Ja de ben petits els nens i les nenes necessiten unes normes bàsiques i clares que els permetin interaccionar amb l'entorn, i necessiten d'uns pares que els ajudin a anar-les incorporant (encara que això suposi aguantar més d'una rebequeria, haver de repetir les coses moltes vegades o mediar en més d'un conflicte). 

Cal mantenir-nos ferms en el compliment d'aquestes normes, però alhora ser prou flexibles per adaptar-les quan sigui convenient (no exigirem el mateix si el nen està malalt, o és un dia de festa, o torna cansat d'una excursió, etc.). També és important tenir present que, en la mesura del possible, cal explicar el perquè dels límits que posem ("has d'anar a dormir a les 21:00h perquè si no demà tindries son a l'hora d'anar a l'escola") i evitar al màxim el "ho has de fer perquè ho dic jo". Al principi l'infant farà les coses a demanda nostra, però poc a poc, a mesura que vagi creixent, és important que vagi internalitzant i fent-se seu aquest conjunt de normes per tal d'anar esdevenint autònom. Arribarà un moment que pactarem amb el fill els límits i això també l'ajudarà a fer-se’ls seus i complir-los.

Una reflexió final: els límits són necessaris pel desenvolupament harmoniós de l’ infant perquè li donen seguretat i protecció i són una referència a tenir present quan afronta situacions noves. Així mateix, acceptar que existeixen límits als seus desigs, fa que l' infant vagi sent capaç de tolerar i superar la frustració que això li suposa; i l'ajuda a desenvolupar l'autocontrol. Sabem que l'acceptació dels límits és costós i que s'ha d'aprendre... i qui hi ha millor que els pares per iniciar l' infant en aquest aprenentatge?

Servei de Salut Mental i Logopèdia 
Centre Mèdic Creu Groga - Visita el nostre web 

13 junio 2014

• En primer lloc és fonamental tenir tota la informació sobre la malaltia, per tal de planificar la seva actuació, i atendre adequadament al malalt.

Buscar suport en els moments de dificultat (treball en equip).

Actitud mental positiva. Ja que coneixem el curs de la malaltia, sabem que és progressiva i que no té cura. Les cures que oferirem al malalt són el millor que es té i hem de sentir orgullosos de poder-los oferir.

Concentrar-se en el problema. Examinar el problema i planificar l'acció el més ràpidament possible. Fragmentar els grans problemes en problemes menors i més manejables que permetin arribar al seu objectiu pas a pas.

Perseverança. Seguir endavant concentrant-se en el seu objectiu.

Reinterpretació positiva. Els èxits aconseguits interpretar-los com a obra vostra i no deguts a l'atzar. D'aquesta manera preservarà també la vostra autoestima.

Suport social. Les persones positives creuen en l'ajuda que poden prestar els altres

El nostre Servei de Salut Mental i Logopèdia pot ajudar-te, fes clic aquí per a més informació

21 mayo 2014


Practicar esport és bo per a tothom, però en el cas dels adolescents encara més, per estar vivint una etapa de grans canvis físics i emocionals. Exercitar-se en l’esport no només contribueix al desenvolupament de l’organisme, sinó que està comprovat que preveu hàbits perjudicials com el consum de tabac, l’alcohol, i fins i tot d'altres substàncies més nocives.

Segons les estadístiques, els nois i les noies que solen dedicar gran part del seu temps lliure a l’esport presenten índexs de consum significativament inferiors de les tres drogues més consumides en la nostra societat – el tabac, l’alcohol i la marihuana – respecte als joves més sedentaris.

El consum de tòxics és menor entre els nois i noies que practiquen un esport des d’abans dels catorze anys. Així mateix, les hores d’entrenament setmanal també són un aspecte a favor, ja que, a major quantitat d’hores d’entrenament, menor contacte amb les substàncies perjudicials. Aquests joves tampoc solen fumar ni beure alcohol i, si ho fan, és de forma eventual o en una proporció molt inferior als joves de la seva mateixa edat que no fan esport. Cal destacar que els hàbits dels nois que entrenen poc – només 1 o 2 hores per setmana- es diferencien poc dels joves sedentaris. Es desprèn d’això que el compromís i la dedicació a l’esport és directament proporcional a la prevenció del consum de drogues.

El menor contacte amb aquestes substàncies té també una estreta relació amb el tipus d’esport que es practica, i és significatiu comprovar que hi ha un menor consum entre els joves federats en esports individuals com l’atletisme o la natació.

Els valors de l’esport contribueixen a la formació del caràcter i ajuden a prendre decisions des de la responsabilitat. No oblidem que, a part de l’aspecte físic, la pràctica constant de qualsevol esport també ajuda a que els adolescents aprenguin la importància de la disciplina, la constància i l’esforç. 

L’esport fomenta igualment un sentiment de competitivitat que, ben entès, pot ser molt beneficiós en la vida dels joves. Aquests aprenen a gaudir de les victòries i a fer-se forts amb les derrotes. 

En qualsevol cas, és important que els nostres fills tinguin informació objectiva sobre les drogues i les conductes de risc, però és igualment important que tinguin els recursos emocionals suficients per enfrontar-se a situacions difícils.

Servei de Salut Mental i Logopèdia del Centre Mèdic Creugroga

09 mayo 2014

Les persones que pateixen trastorns de la conducta alimentària es caracteritzen per adoptar conductes d'alimentació anòmales com a resposta , en general, a la seva insatisfacció amb la seva imatge corporal . És freqüent que tinguin pensaments distorsionats entorn del pes (se senten inferiors a les altres persones , pensen que no se'ls aprecia per la seva imatge física ) i la salut (el greix en el menjar és perjudicial, estar prim és saludable, el pes el pot perdre ràpidament i sense perill per a la salut , fer dieta és una activitat saludable, etc ) . 

Les persones afectades per aquests trastorns pateixen conseqüències nutricionals , físiques , psicològiques i socials . A més, si no es tracten, poden posar en risc la seva vida . Aquests problemes alimentaris poden afectar totes les persones , independentment de situació econòmica o cultural . Són més comuns en el sexe femení ( 90-95 % ) però últimament està augmentant els casos entre els homes. Pot afectar a qualsevol edat, però és en l'adolescència quan apareixen amb més freqüència, a causa del moment vital de canvi i a la recerca de la seva pròpia identitat .

Senyals d'alerta dels trastorns alimentaris

 En relació amb l'alimentació
• Sentiment de culpa per haver menjat o haver deixat de fer-ho ; preferència per menjar tot sol ; reducció de la quantitat de menjar ; presència d'afartaments en les últimes setmanes; sensació de no poder parar de menjar ; evitar de forma contínua de prendre certs aliments ( per exemple , dolços ) ; consum de productes baixos en calories o rics en fibra ; ús de diürètics i abús de laxants ; vòmits autoinduïts i dietes restrictives o dejunis .

 En relació amb la imatge corporal
• Preocupació excessiva pel cos o la figura ; consideració que l'aspecte físic té molt valor com a mitjà per aconseguir l'èxit en qualsevol àrea de la vida ; excessiva adhesió als estereotips culturals , i dependència a certes revistes i els seus consells sobre dietes .

En relació a l'exercici físic
• Pràctica d'exercici físic en excés i mostra de nerviosisme si no es fa. Ús de l'exercici físic per aprimar .

En relació al comportament
• Insatisfacció personal constant, estat depressiu i irritable, canvis d'humor freqüents, disminució de les relacions socials amb tendència a l'aïllament, augment aparent de les hores d'estudi, visites regulars a pàgines web, blocs ....

Com ajudar al seu fill/a amb TCA?

El primer i més important de tot és mantenir la calma i buscar suport en l'àmbit familiar i sanitari més proper. 

Abans de parlar amb el seu fill / a :

• Informeu-vos dels recursos disponibles en l'entorn on viu .

• No oblidi que el TCA és una manera desesperada per part del seu fill / a, d'intentar fer front a problemes que li fan patir, però que no comunica o que fins i tot ella / el  mateix / a desconeix

• Trieu el lloc i moment adequat per parlar

• Un cop establert el contacte, delegar temps i espai per reflexionar

• Si el seu/va fill/a no reconeix el problema o s'enfada , mantingui la calma . Li pot fer falta més d'un intent per aconseguir un acostament real

• Deixeu les notícies dures i els aspectes relacionats amb la dieta al professional del TCA. 

• Mantenir-se en el paper de pare o mare de suport

Tingueu en compte que els TCA poden produir complicacions físiques i psicològiques serioses . Acudeixi a un especialista en TCA que li pugui orientar sobre l'estratègia més adequada al seu cas .

Per a més informació, el nostre Servei de Salut Mental el pot ajudar. Fes clic aquí

07 mayo 2014

Els trastorns de l’espectre autista (TEA) son un grup de discapacitats del desenvolupament provocats per un problema en el cervell. Els científics coneixen amb exactitud les causes d’aquest problema. Els TEA poden afectar el funcionament de les persones a diferents nivells, de manera molt lleu a greu. En general, no es pot notar diferencia en el aspecte d’una persona amb TEA, però és, probable que tingui diferents maneres de comunicar-se, interactuar, comportar-se i aprendre. Les aptituds mentals i la capacitat d’aprenentatge poden variar, trobant-nos persones talentoses fins a persones amb problemes seriosos.

El trastorn autístic és el tipus de TEA més conegut, tot i així existeixen molts tipus com, per exemple,  el síndrome d’Asperger.

Els nens amb TEA pot ser que:

-No senyalin objectes per mostrar interès.
-Tinguin problemes per relacionar-se amb altres persones o no estiguin interessats en elles.
-Evitin el contacti visual i prefereixin estar sols.
-Tinguin problemes per entendre els sentiments d’altres persones.
-Presentin ecolàlia, és a dir, repeteixin paraules o frases que se li han dit i no responguin amb la forma normal del llenguatge.
-Repeteixin les mateixes accions una i altra vegada.
-Tinguin problemes per adaptar-se a canvis en la rutina.
-Reaccionin de manera estranya a com oloren les coses, ses veuen, es senten, sonen.....

En definitiva, és un trastorn que es pot diagnosticar i tractar. Un nen/a amb TEA requereix d’una atenció especial i pot arribar a fer vida normal en funció del grau de TEA que tingui. 

Per a més informació pots fer clic aquí

24 abril 2014

La personalitat pot definir-se com el conjunt de trets emocionals i conductuals que caracteritzen a la persona en la seva vida diària i que són relativament estables i predictibles. Quan aquest conjunt suposa una variant que va més enllà de l'habitual en la majoria de persones, i els trets de personalitat són inflexibles, desadaptatius i causen una deterioració funcional significativa o un malestar personal, és quan es pot diagnosticar un trastorn de la personalitat, sempre que el conjunt de trets sigui permanent en el temps i s'estengui cap a una àmplia gamma de situacions diferents.

Evidentment no són trastorns aquells trets de personalitat que sorgeixen com resposta a estressants específics i transitoris de la vida.

Els trastorns de la personalitat en la classificació diagnòstica del DSM IV- R estan estructurats en tres grups: 

Grup A: paranoide, esquizoide i esquizotípica. Les persones amb aquests trastorns solen ser considerades com rares o excèntriques. 
- Grup B: antisocial, narcisista, histriònic i límit. Aquestes persones solen presentar una clara inclinació al dramatisme, són emotives i inestables. 
- Grup C: per evitació, per dependència i l'obsessiu compulsiu. Les persones amb aquest tipus de patologia solen ser ansioses i temoroses. 

Alguns trets de personalitat tenen causes genètiques i biològiques, i uns altres estan molt més relacionats amb causes d'aprenentatge i ambientals.

Per a més informació fes clic aquí

16 abril 2014



A QUI ÉS APLICABLE?

Els tractaments desenvolupats a Ergodinámica són aplicables a qualsevol persona amb problemes mecànics, que es manifesten tant en peus, extremitats inferiors (cames) o columna vertebral (esquena), independentment de la seva edat.

Tant en nens, adults, com en persones grans amb alteracions de columna, així com de les extremitats inferiors, o amb dificultat de mobilitat o de manteniment de l'equilibri, ja sigui estàtic o dinámic.

En persones que, a causa de la seva activitat laboral, bé per haver de romandre de peu durant moltes hores o per l'obligació de passejar constantment, pateixen dolors de columna vertebral o cames, dolors musculars, cansament excessiu, etc ...

En esportistes de qualsevol disciplina, amateur o professional, en què les extremitats inferiors exerceixin força contra una superfície i en què sigui necessari córrer, pedalar, saltarcontra una superfície y en les que sigui necessari córrer, pedalar, saltar... A més a més de tractar patologies i lesions repetitives, es pot arribar a optimitzar el rendiment físic.

Per a més informació o reservar cita fes clic aquí

20 marzo 2014

Unes proporcions harmòniques són les bases sobre les quals s'assenten els cànons de bellesa . Retornar la forma perduda a les mames és possible gràcies a la mastopèxia , una intervenció que permet elevar els pits perquè ocupin la seva posició ideal. Amb aquesta operació , a més , es recupera el volum perdut pel pas dels anys o per altres canvis fisiològics que succeeixen en l'anatomia femenina , com els embarassos i les variacions notables de pes , per exemple.

Encara que l'augment de pit i la liposucció són les operacions més demandades per les pacients en el gruix dels països , la veritat és que la popularitat del lífting de mames està creixent a passos de gegant . I és que els pits són una part del cos de les dones que concentren gran part de l'atenció a simple vista . No només el volum és important per lluir una silueta atractiva . La posició dels pits també és fonamental per tenir una imatge proporcionada i , per tant , bella .

Amb la mastopèxia , l'anatomia experimenta un rejoveniment immediat . Perquè unes mames ubicades en la seva posició idònia fan que el cos sembli més jove i saludable . Perquè els pits recuperin el volum perdut , el doctor García Paricio pot utilitzar el mateix teixit de la mama . D'aquesta manera , es crea una pròtesi natural amb la glàndula mamària , greix , teixit connectiu i dermis . En alguns casos , no hi ha teixit suficient per emprar aquesta tècnica , per la qual cosa cal recórrer a un implant mamari .

L'objectiu principal de la mastopèxia és elevar l'arèola i el mugró i reduir el teixit cutani de la mama . Així , es millora el volum , la forma i la turgència . Hi ha múltiples procediments per realitzar un lífting de mames . L'elecció del més adequat dependrà del volum i característiques dels pits . Respecte a les cicatrius residuals que queden després de l'operació , poden ser de tres classes : al voltant de l'arèola i el mugró , vertical (des de la arèola fins al plec submamari més l'anterior ) i horitzontal en el solc submamari .

Aquesta operació es complementa a la perfecció amb els augments de pit , el que ofereix al cirurgià un camp d'acció molt ampli. Donades les seves avantatges i l'escassa visibilitat de les cicatrius resultants , no és estrany que la mastopèxia sigui una intervenció cada vegada més demandada . Com a especialista en operacions mamàries , a més de cirurgia facial i liposucció, el doctor Daniel García Paricio l'aconsellarà sobre la tècnica més adequada per aconseguir uns pits ferms i correctament ubicats.

19 marzo 2014

En els darrers 30 anys, les investigacions han desafiat la visió llargament mantinguda de la intel·ligència com un concepte immutable, ara s’entén que la intel·ligència és complexa, que hi ha moltes variables que hi incideixen i, per tant, per mesurar-la cal prendre en consideració molts criteris. 

Els nens i adolescents amb altes capacitats demostren respostes notablement elevades, o el potencial necessari per aconseguir-les, comparats amb altres individus de la mateixa edat, experiència o entorn. Tenen alts nivells de capacitat en les àrees cognitives, creatives i/o artístiques, mostren una capacitat excepcional de lideratge o destaquen en matèries acadèmiques específiques.

Les altes capacitats es poden trobar en nens i adolescents de tots els grups culturals, en tots els nivells socials i en tots els àmbits de l’activitat humana.

Podem distingir tres perfils:

- La Superdotació: es conceptualitza com un perfil, on tots els recursos intel·lectuals presenten un nivell elevat de raonament lògic com de creativitat, una bona gestió de memòria i de captació de la informació (gestió perceptual). Aquests recursos es manifesten en el raonament verbal, matemàtic i espacial.

- El Talent: es qualifica una persona amb talent, la que mostra una elevada aptitud en un àmbit o tipus d’informació o en un tipus de processament (talent lògic o creatiu). Les diferències quantitatives solen concentrar-se, dins de l’àmbit de talent en la velocitat d’execució i l’automatització de processos.

- La Precocitat: no és un fenomen intel·lectual, pròpiament dit, sinó evolutiu i, per tant, implica un ritme de desenvolupament més ràpid, però no pas l’assoliment de nivells de desenvolupament superiors. Els nens y /o adolescents amb precocitat solen manifestar un major nombre de recursos intel·lectuals que la resta, mentre els recursos intel•lectuals bàsics estan madurant. Una vegada acabada la maduració, la seva capacitat és completament normal, per tant, la precocitat serà tant més manifesta com més joves siguin els infants. 

La precocitat s’ha de distingir dels dos conceptes descrits anteriorment, atès que és un fenomen evolutiu, mentre que la superdotació i el talent són fenòmens cognitius estables.

Els primers en observar que un nen o nena té unes bones capacitats intel·lectuals són els adults propers, en general els seus pares i els seus mestres.

Una bona manera d’identificar els talents és l’observació del seu treball escolar. Aquesta observació és molt important ja que ens permet conèixer les fortaleses del nen/a. Les altes capacitats s’han de manifestar en diferents contextos. És per aquest motiu que per a la seva detecció s’han d’utilitzar protocols de valoració per la professorat, els pares i els mateixos alumnes. 

Servei de Salut Mental i Logopèdia del Centre Mèdic Creu Groga

03 febrero 2014

L’insomni és una de les queixes més freqüents en les consultes pediàtriques i de psicologia infantil.  

S’estima que un 30% dels nens espanyols pateix d’insomni en algun moment del seu desenvolupament. En quasi el 90% d’aquests nens, les causes són una barreja de factors fisiològics, psicològics i socials.

L’esquema mostra cóm s’estableix elcercle de l’insomni en els nens i pot ajudar-nos a comprendre millor per què els nens dormen poc o malament, a evitar alguns errors freqüents i a millorar els descans dels més petits.

És important establir una acurada higiene i uns hàbits per trencar aquest cercle de l ' insomni infantil i millorar el descans dels petits.




13 enero 2014

Si els nostres fills ens diuen.....no aconsegueixo concentrar-me a classe o confonc les lletres o em costa realitzar càlculs matemàtics o sovint em sento trist i desmotivat.....

Com podem sol·lucionar-ho?

El servei de Reeducacions Psicopedagògiques són sessions, d’una o dues hores setmanals, amb un professional especialitzat, durant les quals es fomenten aspectes com la planificació, els aprenentatges instrumentals, els hàbits, les tècniques d’estudi i la preparació d’exàmens. A més, es tracten les dificultats pròpies del TDAH, de la dislèxia, de la discalcúlia i d’altres trastorns que influeixen en els aprenentatges escolars (baixa autoestima, baixa motivació, habilitats socials...).

L’objectiu bàsic de les reeducacions psicopedagògiques és oferir a l’alumne eines i estratègies per fer front a aquestes dificultats, minimitzar-ne els efectes -com el fracàs escolar i la baixa autoestima-, compensar-les i millorar el rendiment acadèmic.

Sessions: 1h (50 min pacient i 10min pares)
Responsable: Encarna Martínez (psicopedagoga) i Cristina Benlloch (logopeda) 

Per a més informció sobre aquest servei AQUÍ